Autor: Eloisa

Vegetarians i Vegans: 2 estils de vida relacionats i alhora diferents

Ser vegà i vegetarià no és el mateix

A dia d’avui, encara hi ha molta gent que confon el fet de ser vegetarià i vegà. Es tracten de dos estils de vida relacionats amb l’alimentació que tenen diferències pel que fa als aliments que es consumeixen. Mentre els vegetarians no consumeixen carn animal, els vegans exclouen tots els productes d’origen animal de la seva dieta i vida, inclosos aquells que no són per consumir.

No hi ha dubte que les dietes basades en productes d’origen vegetal estan en tendència: entre 2000 i 2017, el consum de làctics va caure un 24%. I no és només una moda. Les dietes integrals d’origen vegetal estan associades amb un pes corporal més baix i un risc reduït de diverses afeccions cròniques, com malalties cardíaques, com ara bé el càncer, diabetis, pressió arterial alta i deteriorament cognitiu. També val a dir que cada cop moltes més persones són les que estan conscienciades sobre el tracte cap als animals per a la producció d’aliments i l’impacte en el medi ambient.

Segons la Vegetarian Society, un vegetarià és algú que no menja cap tipus de carn, peix, marisc o subproductes que impliquin la matança d’animals. Les dietes vegetarianes contenen diversos nivells de fruites, verdures, grans, llegums, fruits secs i llavors. En canvi, una dieta vegana es pot veure com un pas més estricte del vegetarianisme. La Vegan Society defineix el veganisme com una forma de vida que intenta excloure totes les formes d’explotació i crueltat animal tant com sigui possible. Inclou l’explotació en aliments i qualsevol altre propòsit. Per tant, una dieta vegana no només exclou la carn animal, sinó també lactis, ous i ingredients derivats d’animals. 

Per ser més precisos en la distinció, aquestes són les tres diferències substancials entre tots dos termes i el que implica cada manera d’actuar a tots els nivells.

  1. Consum de productes d’origen animal

Els vegetarians no consumeixen carn ni peix, però sí que poden incloure productes d’origen animal com ous, lactis o mel en la seva dieta, segons el tipus de vegetarianisme que practiquin. En canvi, els vegans exclouen completament qualsevol aliment que provingui d’animals, inclosos tots els derivats.

  1. Enfocament ètic i estil de vida

En termes d’ètica, el vegetarianisme sol enfocar-se principalment a l’alimentació. És a dir, s’oposen a matar animals per menjar, però consideren acceptable consumir subproductes animals com llet i ous, sempre que els animals es mantinguin en condicions adequades.

El veganisme, en canvi, és una filosofia de vida que rebutja tota forma d’explotació animal, no només al menjar, sinó també a la roba, cosmètica, entreteniment i altres aspectes del dia a dia. Tot i que també hi ha molts vegetarians que comparteixen aquesta manera d’entendre i respectar els drets dels animals.  El desig d’evitar totes les formes d’explotació animal és la raó per la qual els vegans trien renunciar als lactis i els ous, productes que molts vegetarians no tenen problemes per consumir.

  1. Ús de productes no alimentaris

Els vegetarians poden utilitzar productes com cuir, llana o cosmètics testats en animals. Els vegans, per coherència amb la seva filosofia, eviten també aquests productes, optant per alternatives cruelty-free i sense components animals. 

Al llarg dels anys s’han desmuntat molts mites. El principal està relacionat amb la manca de proteïnes a les seves dietes. La veritat és que hi ha nombrosos àpats vegeterians i vegans que inclouen fonts vegetals de proteïnes, com els llegums, els fruits secs, la soja, el tofu, el seitan o els cereals integrals. Una alimentació ben planificada cobreix perfectament les necessitats proteiques.

Un altre mite més que desmuntat és que aquells que segueixen aquest tipus de dietes no tenen energia per fer esport. De fet, el tenista, Novak Djokovic, ha reconegut seguir una dieta especial per millorar-ne el rendiment físic. Lewis Hamilton, Venus Williams o Carl Lewis són altres exemples de gran èxit en les seves disciplines respectives que han seguit o segueixen al més alt nivell competitiu seguint aquest tipus de dieta.

“Ser vegà o vegetarià és molt car” és un dels mites més sonats, però no necessàriament cert. Llegums, fruites, verdures i cereals acostumen a ser més econòmics que els productes d’origen animal, ja que darrerement amb la inflació hem vist que la carn, el peix o els ous estàn extremadament cars respecte els últims anys.

Ser vegetarià o vegà no és el mateix. És a dir, si parlem sobre les diferències entre vegà i vegetarià, veiem que tots dos eviten menjar productes animals per raons que se semblen. La major diferència és el grau en què consideren que els productes animals són acceptables.

Mar o muntanya: el gran dilema unificat

L’estil de cuina mar i muntanya unifica el territori, la cultura i la tradició en plats meravellosos

Mar o muntanya? És una pregunta clàssica que la gent acostuma a fer quan està coneixent a algú, per saber el seu gust personal, les seves referències, el seu caràcter… I en general, tot i ser una pregunta tan neutral i tan simple reflexa la divisió general en la societat, ja que a cada lloc pots trobar avantatges i inconvenients. I com se sol dir, per gustos colors. Ara bé, quan es tracta de cuina catalana, pot aparèixer la màgia i ser una referència simbòlica del territori.

En el moment on els conceptes de mar i muntanya es parlen en termes culinaris i s’unifiquen poden ajuntar gustos de tothom. Pot ser utòpic però… a qui no li agrada una paella? Del que sigui. És una categoria de cuina tradicional catalana, especialment de la Costa Brava, que combina ingredients de terra i mar, com pollastre amb llagosta o escamarlans. A Catalunya, la tria entre vacances de mar o muntanya és un gran debat tradicional, amb exemples com Palamós (mar) o el Ripollès (muntanya). Més enllà de la cuina, representa la diversitat del paisatge català, celebrat sovint en festivals gastronòmics. Aquest estil de cuina, que requereix aproximadament una hora i mitja de cocció, barreja sabors i textures, creant una tradició reconeguda pel seu confort i qualitat.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Restaurant El Roser2 (@elroser2)

Probablement hi ha gent que quan arriba a Catalunya encara se sorprèn en veure a la carta d’un restaurant diverses propostes de carn i peix al mateix plat, o una paella amb ambdós ingredients. Unir els fruits del mar amb els de la terra, el peix, el marisc o les algues amb tota mena de carns, i bolets, és una característica que aporta una varietat nova de gustos des de fa força temps. De la riquesa paisatgística, d’aquests contrastos, en va sortir una cuina que aprofita el millor de cada lloc.

Es diu que no hi ha millor gastronomia que l’espanyola o catalana, i no és per a menys. Les receptes que s’han elaborat i són pròpies del país són de les millors, i es gaudeixen encara més quan en som conscients. Una altra de les característiques és que els dos ingredients no es cuinen per separat i s’ajunten a l’hora de servir-los, sinó que es cuinen junts, i a més, s’acaben de lligar amb una bona picada, una altra definició de la cuina catalana.

De fet, hi ha diversos restaurants que han apropiat aquesta manera i forma de fer. La mateixa cuina de Ferran Adrià, instal·lat al cor de l’Empordà, amb el seu restaurant el Bulli, beu d’aquesta tradició i n’és un exemple. Marca profundament els seus primers passos i sorprèn amb combinacions per alguns agosarades però plenament vigents aquí, i que li van servir per evolucionar cap a l’avantguarda. Concretament, aquesta tradició està tan arrelada que quan Josep Pla va voler escriure un llibre sobre la cuina catalana, el va titular “Llagosta i pollastre”.

 

En les fondes més tradicionals no hi falta mai un arròs mixt de carn i marisc, ni unes mandonguilles amb sípia, ni uns calamars farcits de carn o escamarlans, popularització del tradicional pollastre amb llagosta, molt comú a la Costa Brava, segons explicava Pla, quan el més car era el pollastre i els pescadors, en dies especials, l’allargaven amb allò que tenien més a mà, que era la llagosta.

Gràcies en bona part a l’escola d’Adrià, el mar i muntanya s’ha escampat per tot el món de l’alta gastronomia i no hi ha xef destacat que no en tingui algun exemple a la seva carta. Vieires amb ceps i botifarra negra; sepionetes amb rossinyols; cigrons amb gambes de Palamós; calamarsets amb botifarra negra; jarret de cabrit lletó amb coliflor, caviar, sardina fumada i formatge; capipota amb ortiga de mar; roger amb papada; arròs de capipota amb anguila; bacallà amb botifarra de perol… són alguns exemples de plats de mar i muntanya.

A més, existeix El Festival Mar i Muntanya, que precisament honra aquesta particularitat de la cuina catalana. Aquesta iniciativa recorre tots els indrets de Catalunya, unint terres de mar i muntanya, nord i sud, per descobrir connexions, productes i en, definitiva, allò que ens defineix com a cultura: la gastronomia.

I queda més que clar que quan es tracta de barrejar la gastronomia i la cultura, la tradició segueix sent més viva que mai. I tot i que sembli mentida, si encara segueix funcionant és gràcies a la societat, ja que les aportacions a la cultura per part de l’estat i del poder sempre són nul·les, quan en realitat, és el més important.

El mercat de l’Abaceria: gentrificació o necessitat?

El mercat de l’Abaceria porta uns anys de retard en les seves obres amb crítiques cap a la gentrificació

Aquest estiu del 2026 serà una data clau de cara a l’obertura del Mercat de l’Abaceria. Situat a Gràcia (Barcelona) és un mercat que fa molt temps que existeix, i molt temps que porta de retard amb les obres. De fet, s’hauria d’haver acabat, segons marcava el primer calendari establert, entre els anys 2020 i 2021. Però la pandèmia del COVID-19 i els problemes amb la retirada de la coberta, entre d’altres, han acabat endarrerint tota la reforma.

Els mercats de barri són els principals comerços de kilòmetre 0 i producte de proximitat. De fet, hi ha un munt de mercats, tant a Barcelona com arreu de Catalunya. I molts d’aquests, ja siguin municipals, més grans o més petits, són considerats com a agents de cohesió social i sostenibilitat. Apart tenen la funció d’unir amb la participació ciutadana.

Un d’ells és el mercat de l’Abaceria, un històric del barri de Gràcia. Es va inaugurar el 1892 i ha estat viu fins ara gràcies a la gent. Ara mateix està situat en una instal·lació provisional al passeig de Sant Joan, entre els carrers Indústria i Sant Antoni Maria Claret, ja que l’original està en obres des de fa ja uns anys.

Tot i els contratemps del mercat alhora d’avançar i enllestir les obres, aquest cop sí que estan avançant correctament i es preveu que aquest mateix estiu estigui finalitzat. De fet, l’estiu passat es van començar a instal·lar les peces ceràmiques de la coberta, muntar els vidres i altres tancaments de les façanes, i ara ja té una forma. Apart, l’avenç dels treballs interiors de l’equipament també s’han dut a terme de manera paral·lela.

L’actuació va a càrrec de l’institut Municipal de Mercats de Barcelona i van ser adjudicades per un import de 22,5 milions d’euros aproximadament. Les instal·lacions de les que ja hem anomenat anteriorment es van iniciar com a tal a finals d’octubre de 2023 i formen part d’un paquet total que s’eleva fins als 38 milions d’euros, incloent en la mateixa obra la construcció i reposició del mercat provisional i els treballs pel canvi de sentit de la Travessera de Gràcia.

La Covid-19 i els materials de la coberta, no són els únics problemes que han sorgit i han retrassat les obres. A més dels mencionats, s’ha de tenir en compte on es fa la construcció, què es construeix i quin és el pla. Estem parlant d’una construcció en un mercat amb molta història rere fons, i que està situada a Gràcia, un barri que cada cop està més gentrificat. 

De fet, la plataforma Gràcia, cap a on vas? es va mostrar el seu desacord al començament de les obres en alguns punts del tracte i acord amb l’Ajuntament de Barcelona.

La plataforma destacava que la reforma era urgent i necessària per l’estat de deteriorament del propi mercat. Però asseguraven que no calia fer un mercat tant gran, sinó que un projecte més petit i de menor dimensió ja hagués servit i hauria costat 10 milions (no els 22,5 aproximadament que costa).

El problema que criticava la plataforma és el risc que la construcció es converteixi en un focus de gentrificació. També criticaven la construcció del mercat perquè sostenien que ja hi havia altres ofertes de diferents supermercats al voltant del central, que l’oferta ja estava garantida i que aquest model comporta la destrucció del petit comerç, i la del centre de distribució de mercaderies perquè suposava un cost major del projecte que té efectes secundaris en la societat. 

A més, argumentaven que es podia convertir en una icona turística, ja que la inversió de prop de 100.000 euros per establiment que han dut a terme tot el personal de cadascuna de les parades, pot provocar que hi hagi un augment i increment dels preus. Apart, la plataforma s’oposava a la instal·lació de l’aparcament, ja que assenyalaven que acabarà fomentant l’ús del vehicle privat en una zona molt residencial, poc contaminada, i que ja compte amb unes 800 places al voltant del mercat i del seu entorn.

El que sí que és clar és que el mercat de l’Abaceria seguirà sent viu a Gràcia i continuarà oferint un producte de proximitat i de qualitat, tot i que pugui atraure turistes i estrangers amb un augment significant i considerat dels preus. És a dir, la inflació pot aparèixer. Però la tradició també es mantindrà.

La tradició, la pagesia, i el KM0

En un món globalitzat i hiperconnectat i un mercat capitalista, mantenir els petits comerços perquè puguin seguir amb el seu camí també és una necessitat. Recentment el gremi de la pagesia arreu de Catalunya van tallar l’AP-7 i la C-16 en protesta del gran acord comercial i històric entre la Unió Europea amb Mercosur. La clau del pacte és una gran rebaixa per a la majoria dels aranzels, cosa que facilitarà el lliure comerç de molts productes a una banda i altra de l’Atlàntic. Les associacions agràries alerten que el pacte posa en risc les explotacions locals i per aquest motiu es van manifestar durant un seguit de dies en contra aquest contracte i per mostrar el seu desacord.

Tot i l’acord, el Conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig va anunciar unes polítiques per minimitzar els efectes de l’acord del Mercosur, com clàusules mirall (que els productes exteriors compleixin la mateixa normativa que els locals), control de fronteres, clàusules de salvaguarda, etc. També apuntava a continuar treballant per aconseguir una PAC amb els diners necessaris i que respongui a les necessitats de l’agricultor professional.

El risc que comporta aquest acord se situa en el debat central sobre el producte de Km0. Si cada cop s’importa més menjar de fora, els pagesos veuen en risc el seu mercat català (que és on poden arribar) i es manifesten tallant tot el trànsit. Uns fets que també tenen conseqüències en tota la població catalana.

A partir d’aquest acord es poden generar tensions per a la cuina catalana, sobretot per la competència de productes agroalimentaris importats a menor cost i amb economies d’escala. Aquesta diferència pot pressionar preus, reduir rendibilitat i afeblir productors locals clau per a receptes tradicionals. També existeix el risc de disminuir la biodiversitat agrària, afectar la qualitat percebuda i desconnectar la gastronomia del territori. Però el més important és la possibilitat que acabi afectant la identitat cultural, sostenibilitat i relleu generacional del sector culinari català.