El “mar i muntanya” del Segle XXI

Els plats de “mar i muntanya” són essencials a la cuina catalana. Quin són el seus orígens? I com podem reinventar alguns d’aquests àpats per a fer-los més moderns, sense perdre la seva essència?

Catalunya és un territori privilegiat: en menys d’una hora pots passar dels alts pics del Pirineu català cap al blau més intens i cristal·lí de la costa oest del Mediterrani. I, com a país amb molta activitat culinària que som, aquest ventall també es veu reflectit en els nostres plats. És per això que un dels nostres plats estrella són aquells que inclouen el concepte “mar i muntanya”, la barreja del producte marí i de la muntanya. Un diàleg entre el territori català, la seva gent, els productes alimentaris i la cuina; ja ho deia Josep Pla:

“La cuina d’un país és el seu paisatge posat a la cassola”.

D’on neix el “mar i muntanya”?

L’origen d’aquest tipus de plats es creuen a l’Empordà, gràcies a les curtes distàncies entre les serralades muntanyoses i la costa mediterrània, fa més d’un segle. La carn més comuna en aquest plats és el pollastre, que era la més barata per als pescadors catalans. Així doncs, compraven un pollastre sencer per a la casa, i el mataven quan creien que era el moment per a menjar-se’l; usualment en dates assenyalades. Com que la vida no era senzilla i només podien comprar un sol pollastre, que no arribava per a la majoria de famílies, varen omplir la cassola amb marisc. Per la seva facilitat de capturar, solien utilitzar escamarlà, que oferia un contrast molt saborós, i acabaven el plat amb un sofregit i una picada de fruits secs, un complement típic de la cuina catalana.

Amb tot això, neix un dels plats més comuns de la categoria “mar i muntanya”: el pollastre amb escamarlans. Un àpat que, tot i que abans semblava una estranya combinació i un plat de necessitat, actualment és una absoluta menja de la cuina catalana.

Recepta!! Arròs a la cassola cítric amb porc rostit

Avui, però, agafarem un altre plat de “mar i muntanya”, l’arròs a la cassola, i en farem una versió lleugerament més moderna i actualitzada.

Ingredients:

320 g d’arròs rodó, 400 g de costella de porc tallada petita, 4 salsitxes fresques, 1 ceba mitjana, 2 tomàquets madurs ratllats, 1’2 l de brou suau de carn, pell ratllada de ½ llimona, un raig petit de suc de taronja, farigola fresca, oli d’oliva verge extra, sal i pebre.

Preparació:
  1. Primer de tot, per a preparar la carn, salpebrarem la costella i les salsitxes i les rostirem al forn a 190º, fins que quedin daurades i sucoses. Les reservem i en guardem, també, el suc que deixin anar.
  2. Sofregim la ceba a foc mitjà fins que estigui lleugerament daurada. Afegim el tomàquet i el cuinem fins que perdi l’aigua, però sense enfosquir-lo massa. Un cop estigui, incorporem els sucs del rostit.
  3. Afegim l’arròs al sofregit, el nacarem un parell de minuts i hi incorporem el brou calent. A mitjà cocció afegim un petit raig de suc de taronja. Quan faltin 2 minuts aproximadament, posem la pell de llimona ratllada i una mica de farigola fresca picada. Finalment col·loquem la carn rostida per sobre i acabem la cocció.
  4. Per a presentar-lo, acompanya’l d’unes fulles fresques de farigola i un filet d’oli. Si et ve de gust, li pots afegir un punt d’alioli casolà al centre.
La cuina creativa

Ja ho hem comentat, però els plats “mar i muntanya” són una representació clara i evident del que és Catalunya: un terra amb contrastos, barreges i diferències, que es resolen a una única gran cassola i que, al final, tenen un sabor exquisit. A sobre, la cuina creativa que li hem sumat no tracta d’inventar res de nou ni trencar amb allò que teníem fins ara; només busca reinterpretar aquests elements que formen el nostre territori, i que el fan ser el que és. Sense mar, no hi hauria Catalunya; i sense muntanya, tampoc.

La reinvenció del plat típic d’arròs a la cassola busca fer un homenatge a aquell àpat que tot català ha provat en algun moment de la seva vida i aportar-li nou rodatge amb una variació senzilla, però efectiva. Sempre, però, mantenint-se fidel al seu origen i a allò que el fa ser el que és. Al cap i a la fi, la tradició és important mantenir-la i honrar-la, però també és bon senyal que, part d’ella, evolucioni i s’adapti a les noves èpoques.

Mar o muntanya: el gran dilema unificat

L’estil de cuina mar i muntanya unifica el territori, la cultura i la tradició en plats meravellosos

Mar o muntanya? És una pregunta clàssica que la gent acostuma a fer quan està coneixent a algú, per saber el seu gust personal, les seves referències, el seu caràcter… I en general, tot i ser una pregunta tan neutral i tan simple reflexa la divisió general en la societat, ja que a cada lloc pots trobar avantatges i inconvenients. I com se sol dir, per gustos colors. Ara bé, quan es tracta de cuina catalana, pot aparèixer la màgia i ser una referència simbòlica del territori.

En el moment on els conceptes de mar i muntanya es parlen en termes culinaris i s’unifiquen poden ajuntar gustos de tothom. Pot ser utòpic però… a qui no li agrada una paella? Del que sigui. És una categoria de cuina tradicional catalana, especialment de la Costa Brava, que combina ingredients de terra i mar, com pollastre amb llagosta o escamarlans. A Catalunya, la tria entre vacances de mar o muntanya és un gran debat tradicional, amb exemples com Palamós (mar) o el Ripollès (muntanya). Més enllà de la cuina, representa la diversitat del paisatge català, celebrat sovint en festivals gastronòmics. Aquest estil de cuina, que requereix aproximadament una hora i mitja de cocció, barreja sabors i textures, creant una tradició reconeguda pel seu confort i qualitat.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Restaurant El Roser2 (@elroser2)

Probablement hi ha gent que quan arriba a Catalunya encara se sorprèn en veure a la carta d’un restaurant diverses propostes de carn i peix al mateix plat, o una paella amb ambdós ingredients. Unir els fruits del mar amb els de la terra, el peix, el marisc o les algues amb tota mena de carns, i bolets, és una característica que aporta una varietat nova de gustos des de fa força temps. De la riquesa paisatgística, d’aquests contrastos, en va sortir una cuina que aprofita el millor de cada lloc.

Es diu que no hi ha millor gastronomia que l’espanyola o catalana, i no és per a menys. Les receptes que s’han elaborat i són pròpies del país són de les millors, i es gaudeixen encara més quan en som conscients. Una altra de les característiques és que els dos ingredients no es cuinen per separat i s’ajunten a l’hora de servir-los, sinó que es cuinen junts, i a més, s’acaben de lligar amb una bona picada, una altra definició de la cuina catalana.

De fet, hi ha diversos restaurants que han apropiat aquesta manera i forma de fer. La mateixa cuina de Ferran Adrià, instal·lat al cor de l’Empordà, amb el seu restaurant el Bulli, beu d’aquesta tradició i n’és un exemple. Marca profundament els seus primers passos i sorprèn amb combinacions per alguns agosarades però plenament vigents aquí, i que li van servir per evolucionar cap a l’avantguarda. Concretament, aquesta tradició està tan arrelada que quan Josep Pla va voler escriure un llibre sobre la cuina catalana, el va titular “Llagosta i pollastre”.

 

En les fondes més tradicionals no hi falta mai un arròs mixt de carn i marisc, ni unes mandonguilles amb sípia, ni uns calamars farcits de carn o escamarlans, popularització del tradicional pollastre amb llagosta, molt comú a la Costa Brava, segons explicava Pla, quan el més car era el pollastre i els pescadors, en dies especials, l’allargaven amb allò que tenien més a mà, que era la llagosta.

Gràcies en bona part a l’escola d’Adrià, el mar i muntanya s’ha escampat per tot el món de l’alta gastronomia i no hi ha xef destacat que no en tingui algun exemple a la seva carta. Vieires amb ceps i botifarra negra; sepionetes amb rossinyols; cigrons amb gambes de Palamós; calamarsets amb botifarra negra; jarret de cabrit lletó amb coliflor, caviar, sardina fumada i formatge; capipota amb ortiga de mar; roger amb papada; arròs de capipota amb anguila; bacallà amb botifarra de perol… són alguns exemples de plats de mar i muntanya.

A més, existeix El Festival Mar i Muntanya, que precisament honra aquesta particularitat de la cuina catalana. Aquesta iniciativa recorre tots els indrets de Catalunya, unint terres de mar i muntanya, nord i sud, per descobrir connexions, productes i en, definitiva, allò que ens defineix com a cultura: la gastronomia.

I queda més que clar que quan es tracta de barrejar la gastronomia i la cultura, la tradició segueix sent més viva que mai. I tot i que sembli mentida, si encara segueix funcionant és gràcies a la societat, ja que les aportacions a la cultura per part de l’estat i del poder sempre són nul·les, quan en realitat, és el més important.

Ferran Adrià i la revolució del mar i muntanya

Ferran Adrià transforma la cuina catalana i mundial reinterpretant les tradicions catalanes, especialment la del mar i muntanya. El que abans era un plat tradicional s’ha convertit en una inspiració per a l’alta gastronomia i ha redefinit la manera de cuinar.

De la cassola a l’alta cuina

El mar i muntanya és una combinació clàssica de la cuina catalana que barreja ingredients del mar i de la terra i que ha existit generacions rere generacions. Receptes com el pollastre amb llagosta o les mandonguilles amb sípia reflecteixen una manera de cuinar basada en l’equilibri de sabors i l’aprofitament dels productes del territori.

Però va ser Ferran Adrià, al capdavant del restaurant El Bulli, qui va portar aquesta tradició a un nou nivell. Allà on abans els plats s’elaboraven a la cassola, el xef català va introduir tècniques d’avantguarda, textures innovadores i presentacions inesperades, tot mantenint l’essència de la combinació de sabors que caracteritza el mar i muntanya.

El Bulli, situat a Roses, a la Costa Brava, es va convertir en un “laboratori culinari” on el xef experimentava amb formes, textures i combinacions d’ingredients. Durant més de dues dècades, el restaurant va obtenir tres estrelles Michelin i va ser reconegut com el millor restaurant del món en diverses ocasions, gràcies a la seva capacitat per fusionar tradició i innovació.

L’herència catalana com a font d’inspiració

Tot i la seva innovació, Ferran Adrià sempre es va basar en la cuina catalana. La combinació de carn i marisc ja existia als restaurants i a les llars, especialment a zones com l’Empordà, on la proximitat del mar i la muntanya permetia accedir fàcilment a productes de tots dos entorns. Aquesta connexió amb el territori i la història local va ser el que va donar solidesa a les seves propostes avantguardistes.

Així, Adrià no només introduïa noves tècniques, sinó que reinterpretava conceptes ja existents. El mar i muntanya deixava de ser un plat tradicional i es convertia en una filosofia culinària capaç de sorprendre i emocionar, amb plats que eren tant artístics com saborosos.

El mar i muntanya a El Bulli

A El Bulli, els plats de mar i muntanya no es limitaven a presentar ingredients junts, sinó que Adrià jugava amb textures i temperatures. Un exemple destacat és la “sopa de llagosta amb espardenyes i escamarlans, amb escuma de pollastre i picada d’herbes”, un plat que reinterpretava la combinació clàssica de carn i marisc de manera sofisticada.

Aquest plat exemplifica perfectament la filosofia del xef: conservar els sabors tradicionals, però transformar-los en una experiència gastronòmica nova. La fusió de productes de la mar i la muntanya es presenta de manera equilibrada, amb intensitat, però amb elegància i precisió en cada detall.

La innovació d’Adrià amb el mar i muntanya va ser tan impactant que va inspirar cuiners de tot el món a experimentar amb combinacions aparentment oposades, demostrant que la tradició pot ser la base de la creativitat més radical.

De la tradició al reconeixement internacional

La revolució d’Adrià va fer que el mar i muntanya deixés de ser un fenomen català. Molts restaurants d’alta gastronomia a escala internacional han incorporat plats inspirats en aquesta filosofia. Els xefs actuals combinen ingredients inesperats, textures innovadores i presentacions artístiques, tot partint de la idea que els sabors del mar i la terra poden coexistir i enriquir-se mútuament.

Aquesta projecció global ha consolidat la cuina catalana com un referent internacional. La combinació d’ingredients que abans era una recepta familiar ara és sinònim de creativitat, sofisticació i experiència gastronòmica.

Una filosofia que combina tradició i avantguarda

Una de les claus de la revolució d’Adrià és que va transformar el concepte de fusió. Els plats tradicionals de mar i muntanya es basaven en la combinació natural de productes del territori, cuinats junts per intensificar els sabors. El xef va mantenir aquest principi, però va aplicar tècniques que modificaven la textura, el color i fins i tot la percepció del sabor.

Un guisat que abans se servia en cassola podia aparèixer en forma d’escuma, gel o emulsió, mantenint la identitat dels ingredients però presentant-los de manera completament nova. Aquesta reinterpretació va elevar la cuina catalana tradicional a un nivell internacional, creant plats que són alhora història, innovació i art.

El llegat i la inspiració per al futur

Avui dia, el mar i muntanya continua sent un element central de la gastronomia catalana, tant a les llars com a restaurants. Però gràcies a la revolució iniciada per Ferran Adrià, aquesta tradició té una projecció global i serveix com a font d’inspiració per a noves generacions de cuiners.

L’herència d’Adrià no és només tècnica, sinó també conceptual: la idea que la tradició i la creativitat poden coexistir, que els sabors aparentment incompatibles poden fusionar-se i que cada plat pot ser alhora història i innovació.

En definitiva, el mar i muntanya ha passat de ser un plat tradicional a convertir-se en una filosofia culinària que ha revolucionat la cuina mundial. Ferran Adrià va demostrar que la innovació no neix del buit, sinó de les arrels més profundes, i que la tradició pot ser la clau per reinventar-la i portar-la a l’avantguarda.

Del camp a la taula: la història de Mooma i la seva aposta pel producte de proximitat

Al cor de l’Empordà, una família dedicada des de fa tres generacions al cultiu de la poma va decidir fer un pas més: transformar la seva pròpia collita en la primera sidra catalana. Així va néixer Mooma (Montgrí + Poma), un projecte que uneix territori, innovació i producte de proximitat en una beguda fresca, natural i de circuit curt.

Hi ha projectes que neixen d’una idea. I n’hi ha d’altres que neixen de la terra. Mooma forma part d’aquest segon grup. 

El naixement d’un negoci basat en un projecte agrícola

Mooma sorgeix en mans de la tercera generació d’una família dedicada al cultiu de pomes a l’Empordà. Abans que existís cap etiqueta, cap ampolla o cap marca, ja existien els camps, les pomeres i el coneixement transmès d’avis a pares i de pares a fills. “La poma no és només un cultiu, és una forma de vida marcada pel ritme de les estacions, la climatologia i el respecte pel territori”, revela la família.

Amb el pas dels anys, la segona generació va consolidar el projecte agrícola, adaptant-se a les exigències del mercat i perfeccionant les tècniques de producció. Però sempre amb un element constant: el vincle amb la terra empordanesa. Va ser la tercera generació qui es va plantejar una pregunta clau: i si, anem més enllà i, a més de cultivar, transformem la poma?

La creació i els inicis de la 1a sidra catalana

Després de quatre anys de recerca, de proves i d’aprenentatge, l’any 2016 es va comercialitzar Mooma, un nom que fusiona dos elements centrals del projecte: la terra, el Montgrí, i el producte de proximitat, la poma. D’aquesta unió en va sorgir la que es defineix com la primera sidra catalana.

La voluntat no era simplement elaborar una beguda, sinó crear un producte que reflectís el territori. Aquest pas va suposar una evolució natural del projecte familiar: passar del camp a l’ampolla sense perdre l’essència. El resultat és una sidra fresca, 100% natural, de circuit curt, baixa en alcohol i amb un perfil saludable. Es tracta d’una sidra de tipus USA, adaptada a les característiques de l’entorn mediterrani i elaborada íntegrament a partir de pomes pròpies.  

El procés i la qualitat d’aquesta primera sidra catalana comença molt abans de la fermentació. Comença a l’arbre del qual se’n selecciona acuradament cada poma. Cada varietat aporta característiques diferents (dolçor, acidesa, aroma) i la seva combinació depèn de la collida de cada any. Tot seguit, es duu a terme la maceració, la premsa i la fermentació. Al celler el control també és exhaustiu i l’embotellament pot arribar a durar entre 6 i 12 mesos. 

Producció i venda de sucs monovarietals

A banda de la sidra, el projecte inclou sucs monovarietals de poma —Gala, Pink Rosée, Fuji i Granny Smith— que expressen la personalitat de cada varietat. També s’elaboren altres productes com vinagre, confitura i compota, ampliant així les maneres de gaudir de la poma.

El projecte, però, no es limita a la sidra. Amb l’objectiu de donar-li valor al producte propi va portar la família a fer un pas més enllà: crear un espai gastronòmic on la poma i la sidra no fossin només un producte, sinó una experiència

Un restaurant que et fa viure l’experiència en 1a persona

Al bell mig de l’Empordà, envoltat de pomeres i amb el massís del Montgrí de fons, Mooma compta amb una sidreria-restaurant que trasllada al plat la mateixa filosofia que defineix la seva beguda: producte de proximitat, qualitat i respecte pel territori.

L’espai combina l’entorn rural amb una proposta gastronòmica basada en cuina mediterrània i ingredients de temporada. La poma i la sidra hi tenen un paper protagonista, siguin integrades en els plats o com a maridatge de la carta. Així, el projecte tanca el cercle: la fruita que es cultiva als camps propers arriba directament a la taula.

El restaurant no només permet degustar els productes elaborats a la finca, sinó també entendre millor el procés que hi ha al darrere. L’experiència es pot completar amb tastos i visites que connecten el client amb l’origen del producte, reforçant la idea de circuit curt i transparència.

La proposta gastronòmica del restaurant aposta per una cuina mediterrània honesta, amb plats pensats per compartir i elaborats amb productes de temporada. Les carns, les verdures i la resta d’ingredients segueixen la mateixa filosofia que defineix la sidra: proximitat, qualitat i respecte pel producte. L’espai està dissenyat perquè el visitant no només hi vagi a menjar, sinó a viure una experiència vinculada al paisatge, amb vista als camps de pomeres que donen sentit a tot el projecte.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Mooma (@mooma)

L’expansió del Mooma: on podem gaudir de l’experiència?

Amb la voluntat d’apropar aquesta experiència a altres territoris, el projecte ha crescut més enllà de l’Empordà. Mooma ha obert un local a la Cerdanya, ampliant la seva proposta gastronòmica a un entorn de muntanya i mantenint la mateixa aposta pel producte de proximitat i la sidra com a element central. Més recentment, també ha obert un nou establiment a Platja d’Aro, portant el concepte de sidreria-restaurant a la Costa Brava. Aquesta expansió permet que l’essència del projecte —del camp a la taula— es pugui viure en diferents punts del territori, consolidant Mooma no només com una marca de sidra, sinó com una proposta gastronòmica amb identitat pròpia.