Arxius de Tradicional catalana

L’embotit català: Un tresor gastronòmic de la nostra terra

Què fa únic l’embotit català?

L’embotit de Catalunya és un dels millors plats per presentar de la nostra gastronomia. No és només un aliment, sinó que és el reflexe d’una cultura que valora el producte artesanal i treballat. A la nostra pàgina web, volem que es vegi l’essència d’aquests productes artesans. Per tant, en aquest article, descobrirem la varietat i la riquesa de l’embotit a nivell nacional.

L’origen de l’embotit català i la matança del porc

La intenció original de l’embotit català surgeix de la necessitat de conservar la carn durant tot l’any. Antigament, la matança del porc era una festa comunitària pels pagesos. D’aquella pràctica ancestral n’hem heretat receptes que encara avui gaudim. L’embotit català artesà és el resultat de segles de coneixement passat de conserva que han passat de generació en generació.

Tipus d’embotit català: La llonganissa i el fuet

La llonganissa de Vic és, probablement, l’embotit català més reconegut a nivell internacional. Es produeix amb carn de porc de primera qualitat i té un gust únic. El fuet, per altra banda, és la versió més popular i estimada a totes les llars. Aquest, destaca per la seva capa blanca exterior que li dona una aroma característica. Són productes ideals per fer un tast ràpid o per acompanyar un bon pa amb tomàquet. La revolució del pa amb tomàquet – Catalunya al Plat

Les botifarres: La versió cuita de l’embotit català

En la família de l’embotit català, les botifarres ocupen un lloc especial. Tant la botifarra blanca com la negra es couen a la caldera amb gran mestria. També trobem la botifarra d’ou, molt típica durant l’època de Carnaval. Cada regió de Catalunya afegeix el seu toc especial a aquest embotit català tan versàtil. Aquestes varietats es poden menjar tant fredes com passades per la paella.

L’embotit català de muntanya: El xolís i la bulls

A les zones del Pirineu, l’embotit català adquireix matisos més intensos a causa de la curació en fred. El xolís del Pallars és un exemple d’excel·lència en la curació de la carn de porc. Les bulls, sovint farcides amb llengua o fetge, són un altre pilar de l’embotit català de muntanya. Aquests productes reflexen la influència directa del territori en el gust final del que mengem.

El procés d’elaboració de l’embotit català artesà

L’elaboració de l’embotit català requereix de molta paciència i precisió. La selecció de les carns és el primer pas per aconseguir un resultat atractiu als clients potencials. Després, s’afegeixen les espècies com la sal i el pebre negre de forma equilibrada. L’embotit català artesà no utilitza additius innecessaris, apostant sempre per la naturalitat.

Com identificar un bon embotit català al mercat

Per trobar un autèntic embotit català, hem de fixar-nos en l’etiquetatge i l’aspecte visual. Un bon fuet ha de tenir una textura ferma però no excessivament dura. El color de l’embotit català ens indica el seu grau de curació i la qualitat de la matèria primera. Comprar en xarcuteries de confiança o directament als mercats és una garantia d’èxit. Aquesta és la nostra forma de treballar a Catalunya al Plat: buscar sempre la millor qualitat. A la nostra pàgina tenim més raons per comprar els aliments que arriben a casa als mercats: Per què encara val la pena anar al mercat? – Catalunya al Plat

El maridatge de l’embotit català amb el vi del territori

Un refinat embotit català es gaudeix més si l’acompanyem del vi adequat. Un vi negre jove de la DO Empordà o un blanc amb cos del Penedès són aliats perfectes. El greix de l’embotit català es neteja amb l’acidesa i els tanins del vi de proximitat. Aquest maridatge és una de les claus per tenir una bona experiència gastronòmica completa. Recorda que apostar pel producte local és sinònim de sostenibilitat. Aquí tens una guia de vins en el nostre web: Diversitat i paisatge en una copa catalana – Catalunya al Plat

L’embotit català a la cuina creativa actual

Actualment, molts xefs aprofiten l’embotit català per crear plats innovadors i diferents. Podem trobar tant carpaccios de llonganissa com guisats amb botifarra negra. Aquesta evolució demostra que l’embotit català no s’ha quedat enrere i que encara pot aparèixer a la nostra taula de manera renovada. Adaptar les receptes tradicionals als nous temps ajuda a mantenir la tradició i donar visibilitat al producte local.

Preservar la tradició de l’embotit català

En conclusió, l’embotit català és part del patrimoni que hem de protegir i promocionar. Cada vegada que consumim i comprem aquests productes, donem suport als nostres xarcuters i ramaders. Per a més informació sobre on adquirir el millor embotit català, visita la nostra secció de “Productes de proximitat”Arxius de Producte de proximitat – Catalunya al Plat. I per detalls més tècnics sobre la qualitat, també pots consultar la Federació Catalana de Carnissers.

El “mar i muntanya” del Segle XXI

Els plats de “mar i muntanya” són essencials a la cuina catalana. Quin són el seus orígens? I com podem reinventar alguns d’aquests àpats per a fer-los més moderns, sense perdre la seva essència?

Catalunya és un territori privilegiat: en menys d’una hora pots passar dels alts pics del Pirineu català cap al blau més intens i cristal·lí de la costa oest del Mediterrani. I, com a país amb molta activitat culinària que som, aquest ventall també es veu reflectit en els nostres plats. És per això que un dels nostres plats estrella són aquells que inclouen el concepte “mar i muntanya”, la barreja del producte marí i de la muntanya. Un diàleg entre el territori català, la seva gent, els productes alimentaris i la cuina; ja ho deia Josep Pla:

“La cuina d’un país és el seu paisatge posat a la cassola”.

D’on neix el “mar i muntanya”?

L’origen d’aquest tipus de plats es creuen a l’Empordà, gràcies a les curtes distàncies entre les serralades muntanyoses i la costa mediterrània, fa més d’un segle. La carn més comuna en aquest plats és el pollastre, que era la més barata per als pescadors catalans. Així doncs, compraven un pollastre sencer per a la casa, i el mataven quan creien que era el moment per a menjar-se’l; usualment en dates assenyalades. Com que la vida no era senzilla i només podien comprar un sol pollastre, que no arribava per a la majoria de famílies, varen omplir la cassola amb marisc. Per la seva facilitat de capturar, solien utilitzar escamarlà, que oferia un contrast molt saborós, i acabaven el plat amb un sofregit i una picada de fruits secs, un complement típic de la cuina catalana.

Amb tot això, neix un dels plats més comuns de la categoria “mar i muntanya”: el pollastre amb escamarlans. Un àpat que, tot i que abans semblava una estranya combinació i un plat de necessitat, actualment és una absoluta menja de la cuina catalana.

Recepta!! Arròs a la cassola cítric amb porc rostit

Avui, però, agafarem un altre plat de “mar i muntanya”, l’arròs a la cassola, i en farem una versió lleugerament més moderna i actualitzada.

Ingredients:

320 g d’arròs rodó, 400 g de costella de porc tallada petita, 4 salsitxes fresques, 1 ceba mitjana, 2 tomàquets madurs ratllats, 1’2 l de brou suau de carn, pell ratllada de ½ llimona, un raig petit de suc de taronja, farigola fresca, oli d’oliva verge extra, sal i pebre.

Preparació:

Primer de tot, per a preparar la carn, salpebrarem la costella i les salsitxes i les rostirem al forn a 190º, fins que quedin daurades i sucoses. Les reservem i en guardem, també, el suc que deixin anar.
Sofregim la ceba a foc mitjà fins que estigui lleugerament daurada. Afegim el tomàquet i el cuinem fins que perdi l’aigua, però sense enfosquir-lo massa. Un cop estigui, incorporem els sucs del rostit.
Afegim l’arròs al sofregit, el nacarem un parell de minuts i hi incorporem el brou calent. A mitjà cocció afegim un petit raig de suc de taronja. Quan faltin 2 minuts aproximadament, posem la pell de llimona ratllada i una mica de farigola fresca picada. Finalment col·loquem la carn rostida per sobre i acabem la cocció.
Per a presentar-lo, acompanya’l d’unes fulles fresques de farigola i un filet d’oli. Si et ve de gust, li pots afegir un punt d’alioli casolà al centre.

La cuina creativa

Ja ho hem comentat, però els plats “mar i muntanya” són una representació clara i evident del que és Catalunya: un terra amb contrastos, barreges i diferències, que es resolen a una única gran cassola i que, al final, tenen un sabor exquisit. A sobre, la cuina creativa que li hem sumat no tracta d’inventar res de nou ni trencar amb allò que teníem fins ara; només busca reinterpretar aquests elements que formen el nostre territori, i que el fan ser el que és. Sense mar, no hi hauria Catalunya; i sense muntanya, tampoc.

La reinvenció del plat típic d’arròs a la cassola busca fer un homenatge a aquell àpat que tot català ha provat en algun moment de la seva vida i aportar-li nou rodatge amb una variació senzilla, però efectiva. Sempre, però, mantenint-se fidel al seu origen i a allò que el fa ser el que és. Al cap i a la fi, la tradició és important mantenir-la i honrar-la, però també és bon senyal que, part d’ella, evolucioni i s’adapti a les noves èpoques.

Can Borrell: a prop de la ciutat però rural

Vols anar a un restaurant a prop de Barcelona, amb productes de proximitat i a la muntanya? Can Borrell és una masia de Cerdanyola del Vallès que compleix tots aquests requisits.

Al cor del Vallès Occidental, entre els paisatges tranquils de Collserola i les zones rurals d’entre Cerdanyola del Vallès i Sant Cugat del Vallès, es troba Can Borrell un restaurant dels més emblemàtics de la zona que combina història, gastronomia, productes de proximitat i muntanya. A part de ser un lloc gastronòmic, també disposa d’un gran espai rural i té una tradició familiar.

Can Borrell és una masia històrica catalana que es troba a la Vall de Gausac amb origen medieval. La vall va ser propietat de Bertran d’esplugues fins a l’any 1272. La masia es va convertir en un restaurant, ja que era un lloc de pas pels excursionistes i ho van començar a vendre àpats. Això va passar al 1976.

Ambientació

Els menjadors interiors són amplis. Les parets de pedra, les bigues de fusta et transmet el caràcter rústic propi de les masies catalanes. L’entorn és un dels seus grans atractius, ja que ofereixen rutes per explorar Collserola. Els camps oberts i l’aire pur creen un ambient ideal per desconnectar del ritme urbà.

Aquesta combinació d’història i natura converteix la masia en molt més que un restaurant. És un espai per gaudir i poder compartir àpats familiars o d’amics amb bones sobretaules. El restaurant acull grans celebracions, ja siguin aniversaris, comunions, dinars d’empresa… Fins i tot bodes.

Productes de proximitat

El restaurant conté una gran oferta de productes. La seva carta té fins a 16 tipus de menús diferents. Entre ells, hi ha menús pels més petits, l’infantil per a nens de 4 a 9 anys i el júnior per a nens de 10 a 14. Un altre menú que té molt de seguidors és el de Calçots, però només estan a la temporada d’aquesta verdura. A Temps de Calçots tenim un reculls de restaurants per poder fer una bona calçotada. També ofereix menús vegetarians.

La proposta gastronòmica de Can Borrell es basa en la cuina catalana de sempre, elaborada amb productes frescos i de proximitat. La carta recull receptes clàssiques que formen part del patrimoni culinari català, respectant els sabors originals i les tècniques tradicionals. Un dels seus plats destacats són les mongetes de ganxet.

La brasa és un dels grans protagonistes de la cuina de Can Borrell. Botifarres, xai, conill o entrecots es cuinen al foc de llenya, aportant aquell aroma i sabor característics que evoquen les trobades familiars al voltant del foc. També s’aprecia molt la seva escudella i els caragols a la llauna. Pel que fa a les postres, un dels més destacats són la crema catalana, mel i mató i el pastís de formatge.

La cuina no busca reinterpretacions modernes ni experiments gastronòmics, sinó que aposta per la fidelitat a les receptes de sempre. Aquest enfocament ha consolidat el restaurant com un referent de la cuina catalana clàssica a la comarca del Vallès Occidental. La senzillesa ben entesa és una de les claus del seu èxit.

Tipus de clients

Com hem dit abans és especialment popular per a celebracions familiars i àpats de grups. Disposa de diferents menjadors interiors i també d’espais exteriors que permeten adaptar-se a grups nombrosos.

Els caps de setmana és habitual veure excursionistes que, després d’una caminada per Collserola, s’aturen a recuperar forces amb un bon àpat tradicional. Aquesta relació amb el territori forma part de la identitat del restaurant.

Això sí, tot i ser un lloc popular, els preus ja no ho són tant. Encara que tampoc estan molt inflats. Més o menys et pot sortir d’entre 30 i 40 euros per persona.

Entorn privilegiat

Els voltants ofereixen espais amplis on els infants poden jugar amb seguretat i on els adults poden passejar abans o després de l’àpat. Aquesta combinació d’oci a l’aire lliure i gastronomia tradicional fa que l’experiència sigui completa i diferent de la d’un restaurant urbà convencional.

A més, la proximitat amb Cerdanyola del Vallès i amb l’àrea metropolitana de Barcelona facilita que molts visitants hi arribin en poca estona, tot i tenir la sensació d’estar lluny de la ciutat.

Horaris

És important reservar-ho amb temps, perquè s’omple amb molta facilitat. Només obren la meitat de la setmana i a l’hora de dinar. A l’estiu obren de dijous a diumenge i a l’agost tanquen. A l’hivern també ho obren els dimecres.

En definitiva, Can Borrell és molt més que un lloc on menjar. És una masia amb segles d’història que ofereix cuina catalana tradicional en un entorn natural incomparable. Tant si es tracta d’un dinar de cap de setmana, d’una celebració especial o d’una parada després d’una excursió, el restaurant representa una manera de viure la gastronomia arrelada al territori.

Ruta per les millors patates braves de Barcelona

Les patates braves són una de les tapes més emblemàtiques de Barcelona i un imprescindible de qualsevol ruta de bars. En aquest recorregut gastronòmic proposem quatre restaurants on aquest clàssic es converteix en protagonista, cadascun amb el seu estil, des de versions més tradicionals i contundents fins a interpretacions més refinades. Una selecció per descobrir on tastar algunes de les braves més celebrades de la ciutat i entendre per què aquest plat continua generant debat.

Les patates braves són, probablement, la tapa més icònica de Barcelona. Cruixents per fora, tendres per dins i coronades amb una salsa que pot anar del picant subtil a l’explosiu, formen part del ritual d’anar de tapes.

Les braves formen part del ritual quotidià del vermut de dissabte, de la cervesa improvisada després de la feina i del sopar informal amb amics. Però si una cosa és clara és que no totes les braves són iguals. La qualitat de la patata, el tipus d’oli, el punt de fregit i, sobretot, la salsa, converteixen una ració correcta en una experiència memorable. I en una ciutat amb una oferta gastronòmica tan extensa com Barcelona on hi ha un munt de locals orientats als turistes, trobar unes braves que realment destaquin és molt difícil.

A Barcelona, demanar unes braves és gairebé un ritual, poden ser més picants o més suaus, amb allioli o sense, amb presentació minimalista o servides en un plat de bar de tota la vida. Però sempre generen debat: on es mengen les millors?

Aquí tens quatre restaurants on les braves no són un simple acompanyament, sinó tota una declaració d’intencions.

Bar El Tomas (Sarrià)

Parlar de braves a Barcelona és, gairebé inevitablement, parlar del Bar El Tomás. Aquest petit local de Sarrià, d’ambient senzill i sense concessions estètiques, fa dècades que serveix una de les versions més icòniques de la ciutat.
Aquí no hi ha carta extensa ni reinterpretacions modernes, la protagonista absoluta és la patata amb la seva salsa secreta. Tallades a daus grans i fregides fins a aconseguir un exterior cruixent i un interior suau, les braves arriben cobertes amb una salsa cremosa i intensament picant que genera fidelitats inqüestionables, per això és un lloc on es ve específicament a només menjar braves.

Senyor Vermut (Sant Antoni)

A Sant Antoni, Senyor Vermut representa l’equilibri entre tradició i ambient contemporani. És un espai animat, amb esperit de taverna actual, on les tapes es cuiden tant com la selecció de begudes.
Les seves braves destaquen per una patata ben treballada, cruixent i uniforme, amb una salsa brava saborosa que no eclipsa el producte. Sovint es combina amb un allioli suau que aporta cremositat i equilibra el picant. És un lloc ideal per compartir taula, demanar diverses tapes i convertir les braves en el centre de la conversa.

La Esquinica (Nou Barris)

Si el que busques és quantitat, sabor intens i ambient popular, La Esquinica és parada obligada. Situada a Nou Barris, és un referent de tapes generoses i racions abundants. Les seves braves no es queden curtes amb patata rústica, fregit consistent i una salsa amb caràcter, fa que tingui un punt picant més marcat que en altres llocs. Aquí és en un dels únics llocs on les braves arriben contundent i sense minimalismes. És el tipus de local on el menjar és protagonista i on l’experiència és més real, sense postureig.

Bar Cañete (Raval)
Per últim, al Raval, Bar Cañete ofereix una visió més refinada de la tapa clàssica. Aquí les braves es treballen amb una mirada més gastronòmica, el tall és precís, el fregit impecable i la salsa està pensada per aportar intensitat sense tapar la qualitat de la patata. Cal dir, que aquest local és una opció més cara que les altres, però, el seu preu està justificat. És una opció ideal per a qui vol gaudir de les braves en un entorn més cuidat, amb una proposta culinària que combina tradició i tècnica.

L’Escudella, un plat català amb condiment històric que fondrà el teu paladar

La gastronomia catalana ofereix una gran varietat de plats i és un pilar fundamental de la cultura de Catalunya. La cuina catalana, no decepciona, i tampoc ho fa la seva escudella i carn d’olla, un dels plats més representatius de la gastronomia de Catalunya i que deixarà el teu paladar amb ganes de més.

Un plat que fa un salt al futur des de l’Edat Mitjana

L’escudella i carn d’olla és un pilar no només de la cuina catalana sinó també de la seva cultura. És un dels plats més antics de la cuina tradicional de Catalunya i està considerada un dels primers guisos documentats en Europa.

El significat epistemològic d’aquest plat tradicional “escudella”, correspon als bols on es servia la sopa a l’Edat Mitjana. Per tant, es un tema que ja era molt recurrent al s.XIV. A l’edat mitjana, aquest tipus de menjar era molt comú tant a cases humils com a cases banyades en or. L’escudella, era un plat de cada día, un imprescindible tot l’any, a l’estiu, a la primavera, a l’hivern i a la tardor, per sopar i per dinar. Estava com a mínim un cop al dia a la taula.

Els carrers de l’Edat Mitjana oloraven a escudella. Era un plat comunitari, que tothom podia permetre’s, tot i que és cert, que als barris camperols no hi havia gaire carn a la sopa ja que la carn era un aliment que faltava a les cases més obres, en canvi, l’escudella de classe alta es caracteritzava per tindre grans quantitats de carn sofisticada, de caça i amb millors talls. La seva elaboració consitia a cuinar l’escudella a foc lent durant hores.

Els guisos, eren menjars molt pràctics ja que es podien fer perfectament amb llegums i verdures i a més aprofitaven talls de carn menys contundents. Algunes famílies que vivien de l’hort a les zones rurals no podien permetre’s un bistec, en canvi, sí un caldo fet amb verdures i amb la grasa dels ossos de la carn; amb això ja en tenien suficients nutrients i el paladar ensalivat.

Després del descobriment d’Amèrica, van arribar nous ingredients a Europa. L’escudella i carn d’olla van continuar mantenint la seva base medieval però va acabar introduint aliments com la patata que sería un ingredient fonamental del plat; a part d’algunes noves incorporacions de llegums.

A l’edat moderna va incorporar-se els que tots coneixem i l’imprescindible de l’escudella: La pilota. Una gran bola de carn amb espècies que li va donar un toc nou al caldo. Apareix vinculada a la millora de les condiciones alimentàries i al major accés a la proteïna animal.

El guisat ja no era només un menjar de subsistència, sinó un element estructural de la dieta catalana i adquireix un paper identitari basic a Catalunya que li dona a més un caràcter més complex i festiu al plat. Parlant de festa…durant el Nadal, una època en què el menjar és un regal més, la pilota guanya molta presència i esdevé la protagonista de les taules catalanes durant les festes.

L’escudella i la carn d’olla al Nadal

Amb el temps, l’escudella va convertir-se en el plat central del día de Nadal a Catalunya. A A partir del s.XVIII, apareix documentada en cròniques i receptaris catalans com un plat festiu. Apareix la versió especial de l’escudella: “escudella de galets”. Però no els galets que es troben a la sopa d’un dijous qualsevol, uns galets molts grans dels quals no pots treure els ulls. Un mar de pasta amb barques de carn flotant que no pots evitar tastar i repetir. Però no només creixen els galets sinó també la pilota que al Nadal és més gran.

Aquest plat és símbol d’ abundància i prosperitat, la gran mida dels galets i la pilota simbolitza generositat i sort pel nou any. La preparació del plat és laboriosa, no és fàcil ni ràpid fer un caldo tant complet i ric en proteïna, i després fer la carn i aconseguir que tots els ingredients ballin en unitat i harmonia. Per això, preparar escudella al Nadal també és una manera de proporcionar unitat familiar, ja que, tota la família col·labora en cuinar el plat i, alhora, disfruta fent-ho.

Com cuinar una bona escudella i carn d’olla?

Si estàs pensant en fer escudella, has d’escriure una llarga llista de la compra. La carn és essencial en aquest plat, però no només és suficient amb un tipus de carn sinó que quanta més varietat millor: botifarra, pata de pollastre, ternera, etc. Unes bones llegums també són necessàries com ara: verdures, cigrons, patata, etc. I molt important, sal i pebre per condimentar la teva sopa. Tots aquests ingredients han d’estar dins la teva bossa de la compra.

Tanmateix, no són suficients uns ingredients de qualitat per a que el plat sigui digne de servir-lo. És essencial bullir els ingredients a foc lent per a que els sabors es barregin bé; a l’edat mitjana s’acostumava a fer durant hores. Però, cuidado, no oblidis retirar l’escuma durant la cocció per així obtenir un caldo clar i net.

La pilota, és l’element fonamental, per tant, si vols cuinar escudella no pots prescindir d’aquest aliment tant identitari. Tot i que molts plats estan millor recent cuinats, l’escudella està encara més bona al dia següent ja que, durant la nit, els sabors s’intensifiquen provocant una explosió a les teves papil·les gustatives.

La Gamba… de Vilanova?

La Gamba de Vilanova, estrella de les receptes més famoses del litoral català, com l’Arròs a la Sitgetana que presentem… I estrella també d’una rivalitat històrica al Garraf!

La costa catalana és un exemple excel·lent de com el mar és vida: Hi trobem les grans ciutats i viles del territori català, aquelles que tenen un aire mariner i amb influència dels indians, però també hi ha un gran ventall de flora i fauna, que forma un pilar imprescindible per a la gastronomia catalana.

Un d’aquests animals que, a banda de ser part de les espècies marítimes que viuen a la nostra costa mediterrània, és essencial per a imaginar-se el litoral català és la gamba. Un crustaci que brilla amb el seu color vermell intens, un sabor dolç i textura fina.

A Catalunya, trobem una gran varietat de gambes; la principal, i la més coneguda, la gamba de Palamós, un tresor gastronòmic, pescat al litoral empordanès amb la tècnica d’arrossegament. A banda d’aquesta, hi ha altres varietats que es pesquen a Blanes, Arenys de Mar, Roses i Tarragona. Avui, però, la protagonista serà la segona varietat catalana més important: la Gamba de Vilanova.

Com és la Gamba?

La Gamba de Vilanova és un crustaci, concretament de l’espècie Aristeus antennatus, que, curiosament tot i destacar per la vivacitat del seu color vermell o rosat, és d’un to blanquinós i només es tenyeix al contacte amb la llum solar; quan mor, però, el cap i l’abdomen tendeixen cap a un color morat.

Té un sabor únic i un gran valor nutricional: rica en proteïnes i minerals, d’entre els quals destaquen el calci, magnesi, fòsfor o ferro, vitamina A o retinol, B2 o riboflavina, B6 i B12. És per això, i per a poder aprofitar aquest superaliment de manera profitosa, que a continuació us presentem una recepta, també de proximitat i de la zona, per a usar les gambes de Vilanova i extreure’n el potencial.

Arròs a la Sitgetana amb Gambes de Vilanova!

Ingredients per a l’arròs: 300g de costella de porc tallada a trossos; 1 sípia mitjana, tallada a daus grossos; 100g de ceba picada; 150g de pebrot vermell, a daus; 150g de pebrot verd tallat a daus; 250g de tomàquet madur, pelat i tallat petit; 80g de pèsols desgranats; 400g d’arròs; 60g de llard; 60 ml d’oli d’oliva; 1 pessic de sal; 1 copeta de malvasia de Sitges; 600 ml de brou de carn; 600 ml de brou de peix.

Ingredients per a la picada: Uns quants brincs de safrà; 3 grans d’all; un grapadet d’ametlles torrades.

Ingredients per a acabar l’arròs: 4 salsitxes; 4 gambes de Vilanova; 4 escamarlans; 12 cloïsses.

Instruccions:

En una cassola, posa-hi l’oli i el llard, i un cop estiguin ben calents, daura-hi la costella. Quan estigui enrossida, reserva-la. Si pot ser, que la cassola sigui de ferro colat.
Afegeix-hi la sípia i deixa que es cogui fins que s’hagi begut tota l’aigua que desprèn.
Torna-hi a incorporar la costella, la ceba i els pebrots tallats i sofregeix durant uns minuts.
Incorpora el tomàquet ratllat, el got de malvasia i una mica de sal. Deixa-ho coure a foc lent durant uns 30 minuts.

CURIOSITAT! En aquest pas, hi incloem la Malvasia per a treure l’acidesa al tomàquet. Mentre que s’hi acostuma a posar-hi sucre, el xef Antoni Rafecas hi posa Malvasia sitgetana!

Prepara una picada al morter amb una mica de sal: Primer de tot, safrà, continua amb l’all i, finalment, les ametlles. Treballa-ho fins a obtenir una pasta ben fina i afegeix-hi un cullerot de brou per a acabar de lligar-la.
Afegeix el brou i els pèsols a la cassola. Quan bulli, incorpora-hi l’arròs i la picada.
Un cop estigui a mitja cocció, tasta-ho, rectifica de sal, si cal, remena suaument i afegeix els escamarlans, les gambes, les salsitxes i les cloïsses.
Posa la cassola al forn uns minuts per gratinar, lleugerament, la superfície; però vigila, que el plat ha de quedar suculent, no sec!
I, finalment i més important, gaudeix del tresor mediterrani.

Si vols acompanyar l’arròs i completar un àpat completament garrafenc, no et perdis la nostra recepta de Xató Vegà!

Si el que busques és, per contra, una recepta més senzilla, hi ha una infinitat de possibilitats amb les gambes de Vilanova; una d’elles: a la planxa, amb oli infusionat amb romaní. Una versió que manté el caràcter marí intens i que afegeix una emulsió suau i aromes que evoquen la cuina d’autor.

La Gamba… de Vilanova?

Al Garraf, com a totes les comarques, hi ha rivalitats que condicionen els seus habitants. En aquest cas, la rivalitat més ferma i duradora és entre les dues viles de mar principals: Vilanova i Sitges. Tot i que Vilanova ha estat històricament la població més important de la comarca, com a capital i com a ciutat amb més població, Sitges ha crescut de manera molt notòria en les últimes dècades, i ha pres molta importància pel turisme, però també pel port d’Aiguadolç.

Aquesta rivalitat ha tenyit, de manera satírica, les festivitats: els versots dels diables o de les gitanes, les fires de Xató, les celebracions i, fins i tot, el Carnaval s’han fet ressò de la competència. De fet, la batalla per veure qui té un carnaval més important és constant; enguany, fins i tot, la colla “No Klia” va enganxar un rètol a la porta de l’Ajuntament de Vilanova per a continuar la competència. I, efectivament, la gamba no n’ha quedat aliena. La colla “Huertos” del carnaval sitgetà, que vestien de mariners, ha lluït un rètol on es llegia “l’autèntica gamba vermella de Vilanova és de Sitges”.

Calçotada urbana a Barcelona: tradició catalana amb vistes al Goja Rooftop

La calçotada, una de les celebracions més emblemàtiques de la cuina catalana, es reinventa al centre de Barcelona amb la proposta per a grups del Goja Rooftop: calçots il·limitats, graellada tradicional i vistes panoràmiques de la ciutat.

La cuina tradicional catalana té una força especial quan es viu en comunitat. Les celebracions al voltant d’una taula, el foc encès i el ritual compartit formen part del nostre patrimoni gastronòmic. Entre totes aquestes tradicions, la calçotada ocupa un lloc privilegiat. I aquest hivern, aquesta experiència tan arrelada al territori troba una nova escenografia urbana al Goja Rooftop, situat al terrat del Renaissance Barcelona Hotel.

A “Catalunya al plat!” ens agrada descobrir com la tradició evoluciona sense perdre l’essència. Les anomenades “calçotades urbanes” són un exemple clar d’aquesta adaptació contemporània: la mateixa recepta, el mateix ritual, però en un entorn inesperat, amb vistes panoràmiques sobre la ciutat.

La calçotada: identitat i ritual

La calçotada no és només un àpat; és un esdeveniment social. Originària de Valls, a la comarca de l’Alt Camp, aquesta celebració gira al voltant del calçot, una ceba tendra i allargada que es cou directament a la flama viva fins que la capa exterior queda ben torrada. El gest de pelar-lo amb les mans, sucar-lo generosament en salsa romesco i alçar-lo al cel abans de mossegar-lo forma part d’un ritual que es transmet de generació en generació.

Tradicionalment associada a espais rurals, masies o restaurants especialitzats, la calçotada ha anat expandint-se i adaptant-se a nous contextos. Barcelona, com a capital gastronòmica, no n’és una excepció. El que abans s’entenia com una festa de camp ara també pot viure’s al centre de la ciutat, sense renunciar a la qualitat ni a l’autenticitat.

Una calçotada amb vistes

Al Goja Rooftop, la proposta de calçotada per a grups combina l’essència tradicional amb l’atractiu d’un espai contemporani. Situat en un terrat amb vistes privilegiades, ofereix la possibilitat de gaudir d’una calçotada il·limitada acompanyada d’una graellada de carn, en un ambient que fusiona la calidesa del foc amb la vitalitat urbana.

Aquesta fórmula resulta especialment atractiva per a esdeveniments corporatius o celebracions socials. En lloc d’un dinar convencional, la calçotada aporta un element participatiu i distès que facilita la conversa i la cohesió del grup. Compartir el ritual de pelar calçots, embrutar-se les mans i brindar amb vi o cava crea una atmosfera relaxada i genuïna.

El valor afegit d’aquesta proposta rau en el contrast: mentre es degusten plats profundament arrelats a la tradició catalana, l’horitzó de Barcelona s’estén al davant. La ciutat es converteix així en teló de fons d’una experiència que connecta passat i present.

Tradició que s’adapta als nous temps

La idea de “calçotada urbana” pot sorprendre als més puristes, però també evidencia la capacitat de la cuina catalana per reinventar-se. Les tradicions no són peces de museu; són pràctiques vives que evolucionen amb la societat. Portar la calçotada a un rooftop al centre de Barcelona no significa desvirtuar-la, sinó ampliar-ne l’abast i acostar-la a nous públics.

En un context on el turisme gastronòmic té un pes important, iniciatives com aquesta també contribueixen a difondre la cultura culinària catalana. Molts visitants descobreixen els calçots per primera vegada en entorns urbans abans d’endinsar-se en altres experiències més vinculades al territori. D’aquesta manera, la ciutat actua com a porta d’entrada a una tradició amb profundes arrels rurals.

A més, la proposta per a grups respon a una demanda creixent d’experiències compartides. Les empreses busquen activitats que vagin més enllà del simple àpat i que aportin un component cultural i identitari. La calçotada compleix perfectament aquest paper: és gastronòmica, festiva i simbòlica.

El valor del producte i la temporada

Un dels aspectes més importants de qualsevol calçotada és el respecte per la temporada. Els calçots són un producte hivernal, i la seva temporalitat reforça la idea de cicle natural i d’arrelament al territori. Consumir-los en el moment òptim garanteix sabor, textura i autenticitat.

En aquest sentit, fins i tot en un entorn urbà i sofisticat com el Goja Rooftop, el protagonisme continua sent del producte. Els calçots, la salsa romesco i la graellada posterior formen part d’un repertori que defineix la cuina catalana més festiva. L’espai pot canviar, però l’essència del menú es manté fidel a la tradició.

Barcelona al centre de la tradició

La iniciativa del Goja Rooftop demostra que Barcelona no només és escenari d’alta gastronomia i cuina d’avantguarda, sinó també un lloc on la tradició troba noves formes d’expressió. La ciutat acull des de restaurants històrics fins a propostes innovadores que reinterpreten receptes populars.

Per als lectors de “Catalunya al plat!”, aquesta calçotada urbana representa una manera diferent de viure una de les celebracions més emblemàtiques del calendari gastronòmic català. És una opció ideal per a grups que vulguin combinar autenticitat i comoditat, tradició i modernitat, sense sortir del centre de Barcelona.

En definitiva, la calçotada al Goja Rooftop ens recorda que la cuina tradicional catalana continua viva perquè sap adaptar-se als nous espais i a les noves maneres de compartir. Ja sigui en una masia envoltada de camps o en un terrat amb vistes a la ciutat, el gest de sucar un calçot en romesco continua sent el mateix: un petit ritual que ens connecta amb la nostra cultura i amb els altres.

Xató Vegà, perfecte per al final de l’Hivern!

Gaudeix d’una variant vegana del tradicional Xató penedesenc. A més, es convida a conèixer la cultura i tradició d’una zona privilegiada de Catalunya: el conjunt Penedès-Garraf.

Per molt que ens vulguem enganyar, el fred encara continua amb nosaltres; ja sabem què diuen del dia de la Candelera: que si riu, l’hivern és viu! I ben viva és, també, la temporada de Xató a les comarques del Garraf, Alt i Baix Penedès.

Què és el Xató?

El Xató és l’amanida per excel·lència de la vegueria del Penedès: escarola cruixent i fresca, acompanyada de bacallà, tonyina, anxova o seitons i un grapat d’olives; tot això, banyat per una salsa amb el gust de nyores i oli d’oliva. En resum, fa un repàs gastronòmic de tot allò que caracteritza el territori: el mar i l’hort. En altres paraules, i tal com ho descriuen des de l’organització de la Ruta del Xató, és un “plat lleuger i, alhora, intens; refrescant però saborós; tradicional i innovador a la vegada”, del qual “en pots menjar tant com vulguis, perquè és molt sa i té tots els beneficis de la dieta mediterrània”. No obstant això, no és un plat que sigui apte per a persones vegetarianes o veganes, per la incorporació de peix en la recepta; així doncs, a continuació es presenta una recepta alternativa, per a gaudir d’un Xató vegà!

Com a ingredients tenim: un parell d’escaroles fresques, pebrot vermell escalivat, un grapat d’olives arbequines, un grapat d’olives negres d’Aragó, una llesca de molla de pa vegà (sense crosta), un o dos grans d’all, trenta-cinc ametlles torrades, dotze avellanes torrades, vuit nyores escaldades, oli d’oliva, sal i vinagre al gust.

Per a preparar l’amanida, en aquest cas, ens centrarem en la recepta típica de Vilanova i la Geltrú , però cada vila té la seva amb les seves pròpies característiques!

Recepta

El primer pas és deixar la molla de pa en remull i picar els alls amb la sal al morter. Un cop els hàgim aixafat bé, hi anem afegint els fruits secs, fins que aconseguim una pasta homogènia. Escaldem les nyores, en raspem l’interior i n’aboquem les polpes al morter. Seguidament, escorrem la molla de pa i la incorporem a la salsa. Lentament, anem abocant l’oli mentre barregem, fins que obtinguem la consistència desitjada; que no sigui ni massa espessa ni massa líquida.

Finalment, barregem una part de la salsa amb l’escarola i les olives i, un cop emplatem la barreja, posem uns trossos de pebrot vermell per sobre, així com un parell d’olives més per decorar. La resta de la salsa, la presentem en un bol o una salsera al costat perquè el comensal pugui posar-se’n tanta com en vulgui.

I així de senzill és fer un Xató vegà! (Inspirat per la recepta de la web Cuina de l’horta).

El Xató és molt més que la mateixa amanida!

Això, però, no és tot. M’agradaria aprofitar aquest espai per a fer una recomanació, per a totes aquelles persones a qui us agradi el Xató o tingueu ganes de tastar-lo: aneu a visitar la Ruta del Xató. És una experiència que et transporta pels paisatges del Baix Penedès, l’Alt Penedès i el Garraf que, a banda de l’amanida i dels bons vins DO del Penedès, ofereix més de 200 propostes d’oci de cultura, de natura, entre altres àmbits. Totes aquestes activitats – que pots gaudir sol, en parella, amb família o, fins i tot, amb amics – garanteixen que coneguis, no només la gastronomia, sinó la cultura d’un territori ben viu i culturalment actiu, com ho és la Vegueria del Penedès. Si, per contra, el que més et crida l’atenció és, únicament, el menjar, doncs pots visitar qualsevol dels restaurants acreditats al Penedès-Garraf, que et conviden a tastar la cuina tradicional de la zona a qualsevol de les següents localitats: Calafell, Cubelles, Cunit, el Vendrell, la Bisbal del Penedès, Sant Pere de Ribes, Sitges, Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú.

La 29a edició de la Ruta del Xató

En resum, el Xató no només és una amanida, és un tastet d’història, de cultura i de vida d’un dels territoris amb més tradició i activitat de tot Catalunya: la vegueria del Penedès. Afanya’t a gaudir de la 29a edició de la Ruta del Xató, inaugurada l’11 de novembre del 2025 i que durarà fins ben entrat el març d’aquest any. Una iniciativa que ha reunit figures il·lustres com a ambaixadors, entre els quals s’inclou Ferran Adrià, Carme Ruscalleda, Toni Albà, Lax’n Busto i la Cubana. Enguany, la reconeguda com a ambaixadora és Gessamí Caramés, xef i presentadora calera.

Recuperant la tradició de l’esmorzar de forquilla

Redescubreix un dels àpats més tradicionals de la cuina catalana. L’esmorzar de forquilla és molt més que un simple apat matinal, és una rutina per començar el dia de la millor manera.

Què és l’esmorzar de forquilla?

És molt més que un simple apat matinal. A Catalunya, representa una resistència cultural en contrast amb la velocitat del mon modern. Mentres moltes localitats aposten pels esmorzars ràpids i els novedosos “brunches”. A la nostra terra es manté viva la flama de la cuina tradicional.

Els plats clàssics de l’esmorzar de forquilla

El receptari tradicional és la base d’un bon esmorzar de forquilla. No hi poden faltar les mongetes del ganxet amb cansalada o botifarra. Aquest és el plat més emblemàtic per la seva senzillesa i sabor. També destaca el famós Cap i Pota, un guisat melós que demostra el domini del foc i el temps a la cuina. Les galtes de porc al forn o el bacallà amb samfaina són altres opcions molt valorades pels amants d’aquesta tradició gastronòmica.

El ritual i l’acompanyament tradicional

Aquest àpat té les seves pròpies regles no escrites. El cafè no arriba mai fins al final de l’experiència. L’esmorzar de forquilla s’acompanya habitualment amb un bon vi de la terra, sovint servit en porró per fomentar la germanor. Per saber les millors opcions us recomanem un article del nostre web que parla sobre els millors vins de la terra. Després del plat principal, és tradició prendre un “cigaló” o carajillo. Aquest petit cafè amb conyac o anís serveix per tancar l’estómac i reprendre la jornada amb ànims renovats.

El producte de proximitat com a protagonista

La clau d’un esmorzar de forquilla autèntic és la qualitat del producte. A Catalunya al Plat, defensem l’ús d’ingredients de proximitat i temporada. Un bon pa de pagès torrat i sucat amb tomàquet de penjar és imprescindible. L’oli d’oliva verge extra de les nostres aporta el toc final necessari. Utilitzar productes locals no només millora el sabor, sinó que també ajuda a mantenir l’economia del territori. A més, els aliments amb aquestes característiques no porten conservants ni productes químics per tant son més saludables.

Els avantatges de l’esmorzar de forquilla

Un dels aspectes que destaca d’aquest plat és que és molt complet. Aporta i conté una gran quantitat de nutrients i beneficis. Un àpat complet és el que ens proporciona al cos hidrats de carboni i proteïnes que es poden utilitzar durant tot el dia. Quan mengeu mongetes casolanes com a llegums, aleshores s’ingereix molta fibra de qualitat. Les necessitats nutricionals del cos s’han de satisfer perquè funcioni correctament. L’autenticitat del menjar i la seva densitat donen l’energia necessària fins i tot pel dia més difícil de tots.

On trobar el millor esmorzar de forquilla avui

Els mercats municipals de barri són els millors punts de trobada. A Barcelona, mercats com el de Sant Antoni o el de la Concepció ofereixen parades on el guisat és el rei. Però fora de les grans ciutats, el nostre truc personal son molts camions aparcats a l’entrada de restaurants de carretera. N’és un bon indicador de qualitat i personalitat. Aquests establiments són el mirall de la nostra essència i manera de treballar. Actualment, els joves xefs estan reinventant de nou l’esmorzar de forquilla i preparant-lo amb un toc modern. Preparen la carn amb tècniques de cocció a baixa temperatura per a una textura superior. També tenen els sabors antics que els clients gaudeixen i recomanen a Google.

Esmorzar de forquilla: Un acte de suport al territori

Triar un esmorzar de forquilla és un acte conscient de suport a les nostres fondes. Molts d’aquests establiments familiars lluiten per mantenir vives receptes centenàries. Quan visitem aquests locals, estem preservant el nostre patrimoni i la nostra tradició. És una forma de turisme gastronòmic responsable que connecta directament amb l’essència de Catalunya. Hi ha un altre article molt recomenable a la nostra pàgina sobre un gran local de forquilla, el “Bo de Bernat”. Esmorzar de forquilla al “Bo de Bernat” – Catalunya al Plat.

Gaudeix de l’esmorzar de forquilla

En conclusió, l’esmorzar de forquilla és una degustació que tothom ha de provar. Ens permet desconnectar del rellotge i connectar amb les nostres arrels. Si vols conèixer més sobre on gaudir d’aquesta tradició, consulta la nostra secció de “Tipus d’establiment”. Menjar bé de bon matí és el primer pas per estimar la nostra gastronomia. Per a més consells sobre com trobar els millors llocs, pots visitar la guia oficial de turisme de Catalunya. Turisme de Catalunya: explora un territori únic.

Els carquinyolis de Sant Quintí de Mediona: tradició centenària de la cuina catalana

Descobreix la singularitat i història d’aquests emblemàtics dolços catalans, els carquinyolis, i en particular els de Sant Quintí de Mediona. Reconeguts per la seva recepta centenària, destaquen per ser elaborats en un procés completament artesanal en què cada peça es treballa individualment. Aquesta tècnica els dona una textura i un sabor diferenciats respecte als carquinyolis d’altres zones i els converteix en un exemple viu de tradició preservada al llarg de generacions.

Un dolç emblemàtic de la cuina catalana

La cuina tradicional catalana és rica en productes artesans que reflecteixen la història, la cultura i les formes de vida del territori. Entre els menjars que conformen la riquesa de la nostra cuina s’hi troben els dolços, i d’entre aquests, avui destaquem els carquinyolis, unes pastes seques amb ametlla que formen part del patrimoni gastronòmic català. Tot i que es fan arreu del país, els carquinyolis elaborats a Sant Quintí de Mediona, a l’Alt Penedès, són considerats únics per la seva recepta centenària –i molt ben protegida– i pel seu procés artesanal.

Els carquinyolis tenen un origen antic i estan emparentats amb altres galetes seques mediterrànies, com els biscotti italians. A Catalunya s’han consumit tradicionalment com acompanyament del vi dolç, el cava, la ratafia o el cafè, especialment en festes i trobades familiars.

A Sant Quintí de Mediona, la seva elaboració està documentada almenys des del segle XIX, amb obradors que han transmès la recepta de generació en generació. Les dues empreses locals que van iniciar la tradició dels carquinyolis en aquest petit poble penedesenc –Carquinyolis Sant Quintí, fundat l’any 1881 i Carquinyolis Escalfet, fundat el 1886– continuen produint-los avui seguint fórmules familiars originals.

Una elaboració artesanal única

El que fa especial els carquinyolis d’aquesta vila no és només l’antiguitat de la recepta, sinó sobretot la manera d’elaborar-los. A diferència dels carquinyolis que es fan a la resta de Catalunya –normalment en forma de barra i tallats després–, a Sant Quintí es modelen i treballen un per un.

Cada peça és manipulada individualment: es forma, es pinta i es col·loca manualment abans de coure-la. Aquest procés completament artesanal dona com a resultat un producte irregular, cruixent i amb una textura molt característica. Aquesta singularitat és considerada part del patrimoni immaterial local i explica per què els carquinyolis quintinencs són especialment valorats.

Tot i el seu prestigi, la base dels carquinyolis és molt simple: farina, sucre, ou i ametlles. La qualitat dels ingredients, la proporció exacta i la tècnica de cocció –guardada sovint com a secret familiar– són els factors que determinen el gust i resultat final.

Avui dia, els carquinyolis formen part de la identitat cultural de Sant Quintí de Mediona. El municipi és conegut per aquest producte, que es comercialitza principalment a la vila i a la comarca, tot i que també s’exporta a altres indrets i es pot trobar, per exemple, en comerços d’especialitat a diversos municipis i ciutats de Catalunya.

Un símbol festiu i cultural del poble

A les cases quintinenques mai hi falta un paquet de carquinyolis amagat al rebost o fins i tot exposat en una estanteria, i és que els habitants del poble són ferms defensors de la qualitat del producte, que s’estimen amb fervor. Durant la Festa Major del poble, a l’agost, mai no hi falta un plat ple amb aquests dolços, sigui en els dinars amb família o amics o al llarg del recorregut de la cercavila i les matines, durant el qual els veïns ofereixen carquinyolis i d’altres dolços als balladors.

El producte estrella de Sant Quintí de Mediona ha estat reconegut per la seva qualitat, guardonat amb dues estrelles en el marc del concurs internacional Great Taste Awards, que reconeixen els productors artesans que distribueixen els seus productes en comerços independents del Regne Unit. A més, degustar-los és una de les experiències gastronòmiques recomanades per als visitants de la zona, juntament amb altres productes del Penedès, com el vi, el cava o la ratafia.

En una època marcada per la producció industrial d’aliments, els carquinyolis de Sant Quintí de Mediona representen la continuïtat d’una manera de fer tradicional, basada en el treball manual, la transmissió familiar i el respecte pel producte.

Aquest dolç senzill però carregat d’història és un exemple perfecte de com la gastronomia pot esdevenir patrimoni cultural, connectant el passat amb el present a través del gust.