Etiqueta: Catalunya

L’embotit català: Un tresor gastronòmic de la nostra terra

 

Què fa únic l’embotit català? 

L’embotit de Catalunya és un dels millors plats per presentar de la nostra gastronomia. No és només un aliment, sinó que és el reflexe d’una cultura que valora el producte artesanal i treballat. A la nostra pàgina web, volem que es vegi l’essència d’aquests productes artesans. Per tant, en aquest article, descobrirem la varietat i la riquesa de l’embotit a nivell nacional.

L’origen de l’embotit català i la matança del porc 

La intenció original de l’embotit català surgeix de la necessitat de conservar la carn durant tot l’any. Antigament, la matança del porc era una festa comunitària pels pagesos. D’aquella pràctica ancestral n’hem heretat receptes que encara avui gaudim. L’embotit català artesà és el resultat de segles de coneixement passat de conserva que han passat de generació en generació.

Tipus d’embotit català: La llonganissa i el fuet

 La llonganissa de Vic és, probablement, l’embotit català més reconegut a nivell internacional. Es produeix amb carn de porc de primera qualitat i té un gust únic. El fuet, per altra banda, és la versió més popular i estimada a totes les llars. Aquest, destaca per la seva capa blanca exterior que li dona una aroma característica. Són productes ideals per fer un tast ràpid o per acompanyar un bon pa amb tomàquet. La revolució del pa amb tomàquet – Catalunya al Plat

Les botifarres: La versió cuita de l’embotit català 

En la família de l’embotit català, les botifarres ocupen un lloc especial. Tant la botifarra blanca com la negra es couen a la caldera amb gran mestria. També trobem la botifarra d’ou, molt típica durant l’època de Carnaval. Cada regió de Catalunya afegeix el seu toc especial a aquest embotit català tan versàtil. Aquestes varietats es poden menjar tant fredes com passades per la paella.

L’embotit català de muntanya: El xolís i la bulls 

A les zones del Pirineu, l’embotit català adquireix matisos més intensos a causa de la curació en fred. El xolís del Pallars és un exemple d’excel·lència en la curació de la carn de porc. Les bulls, sovint farcides amb llengua o fetge, són un altre pilar de l’embotit català de muntanya. Aquests productes reflexen la influència directa del territori en el gust final del que mengem.

El procés d’elaboració de l’embotit català artesà

 L’elaboració de l’embotit català requereix de molta paciència i precisió. La selecció de les carns és el primer pas per aconseguir un resultat atractiu als clients potencials. Després, s’afegeixen les espècies com la sal i el pebre negre de forma equilibrada. L’embotit català artesà no utilitza additius innecessaris, apostant sempre per la naturalitat. 

Com identificar un bon embotit català al mercat 

Per trobar un autèntic embotit català, hem de fixar-nos en l’etiquetatge i l’aspecte visual. Un bon fuet ha de tenir una textura ferma però no excessivament dura. El color de l’embotit català ens indica el seu grau de curació i la qualitat de la matèria primera. Comprar en xarcuteries de confiança o directament als mercats és una garantia d’èxit. Aquesta és la nostra forma de treballar a Catalunya al Plat: buscar sempre la millor qualitat. A la nostra pàgina tenim més raons per comprar els aliments que arriben a casa als mercats: Per què encara val la pena anar al mercat? – Catalunya al Plat

El maridatge de l’embotit català amb el vi del territori 

Un refinat embotit català es gaudeix més si l’acompanyem del vi adequat. Un vi negre jove de la DO Empordà o un blanc amb cos del Penedès són aliats perfectes. El greix de l’embotit català es neteja amb l’acidesa i els tanins del vi de proximitat. Aquest maridatge és una de les claus per tenir una bona experiència gastronòmica completa. Recorda que apostar pel producte local és sinònim de sostenibilitat. Aquí tens una guia de vins en el nostre web: Diversitat i paisatge en una copa catalana – Catalunya al Plat

L’embotit català a la cuina creativa actual 

Actualment, molts xefs aprofiten l’embotit català per crear plats innovadors i diferents. Podem trobar tant carpaccios de llonganissa com guisats amb botifarra negra. Aquesta evolució demostra que l’embotit català no s’ha quedat enrere i que encara pot aparèixer a la nostra taula de manera renovada. Adaptar les receptes tradicionals als nous temps ajuda a mantenir la tradició i donar visibilitat al producte local.

Preservar la tradició de l’embotit català 

En conclusió, l’embotit català és part del patrimoni que hem de protegir i promocionar. Cada vegada que consumim i comprem aquests productes, donem suport als nostres xarcuters i ramaders. Per a més informació sobre on adquirir el millor embotit català, visita la nostra secció de “Productes de proximitat”Arxius de Producte de proximitat – Catalunya al Plat. I per detalls més tècnics sobre la qualitat, també pots consultar la Federació Catalana de Carnissers. 

El “mar i muntanya” del Segle XXI

Els plats de “mar i muntanya” són essencials a la cuina catalana. Quin són el seus orígens? I com podem reinventar alguns d’aquests àpats per a fer-los més moderns, sense perdre la seva essència?

Catalunya és un territori privilegiat: en menys d’una hora pots passar dels alts pics del Pirineu català cap al blau més intens i cristal·lí de la costa oest del Mediterrani. I, com a país amb molta activitat culinària que som, aquest ventall també es veu reflectit en els nostres plats. És per això que un dels nostres plats estrella són aquells que inclouen el concepte “mar i muntanya”, la barreja del producte marí i de la muntanya. Un diàleg entre el territori català, la seva gent, els productes alimentaris i la cuina; ja ho deia Josep Pla:

“La cuina d’un país és el seu paisatge posat a la cassola”.

D’on neix el “mar i muntanya”?

L’origen d’aquest tipus de plats es creuen a l’Empordà, gràcies a les curtes distàncies entre les serralades muntanyoses i la costa mediterrània, fa més d’un segle. La carn més comuna en aquest plats és el pollastre, que era la més barata per als pescadors catalans. Així doncs, compraven un pollastre sencer per a la casa, i el mataven quan creien que era el moment per a menjar-se’l; usualment en dates assenyalades. Com que la vida no era senzilla i només podien comprar un sol pollastre, que no arribava per a la majoria de famílies, varen omplir la cassola amb marisc. Per la seva facilitat de capturar, solien utilitzar escamarlà, que oferia un contrast molt saborós, i acabaven el plat amb un sofregit i una picada de fruits secs, un complement típic de la cuina catalana.

Amb tot això, neix un dels plats més comuns de la categoria “mar i muntanya”: el pollastre amb escamarlans. Un àpat que, tot i que abans semblava una estranya combinació i un plat de necessitat, actualment és una absoluta menja de la cuina catalana.

Recepta!! Arròs a la cassola cítric amb porc rostit

Avui, però, agafarem un altre plat de “mar i muntanya”, l’arròs a la cassola, i en farem una versió lleugerament més moderna i actualitzada.

Ingredients:

320 g d’arròs rodó, 400 g de costella de porc tallada petita, 4 salsitxes fresques, 1 ceba mitjana, 2 tomàquets madurs ratllats, 1’2 l de brou suau de carn, pell ratllada de ½ llimona, un raig petit de suc de taronja, farigola fresca, oli d’oliva verge extra, sal i pebre.

Preparació:
  1. Primer de tot, per a preparar la carn, salpebrarem la costella i les salsitxes i les rostirem al forn a 190º, fins que quedin daurades i sucoses. Les reservem i en guardem, també, el suc que deixin anar.
  2. Sofregim la ceba a foc mitjà fins que estigui lleugerament daurada. Afegim el tomàquet i el cuinem fins que perdi l’aigua, però sense enfosquir-lo massa. Un cop estigui, incorporem els sucs del rostit.
  3. Afegim l’arròs al sofregit, el nacarem un parell de minuts i hi incorporem el brou calent. A mitjà cocció afegim un petit raig de suc de taronja. Quan faltin 2 minuts aproximadament, posem la pell de llimona ratllada i una mica de farigola fresca picada. Finalment col·loquem la carn rostida per sobre i acabem la cocció.
  4. Per a presentar-lo, acompanya’l d’unes fulles fresques de farigola i un filet d’oli. Si et ve de gust, li pots afegir un punt d’alioli casolà al centre.
La cuina creativa

Ja ho hem comentat, però els plats “mar i muntanya” són una representació clara i evident del que és Catalunya: un terra amb contrastos, barreges i diferències, que es resolen a una única gran cassola i que, al final, tenen un sabor exquisit. A sobre, la cuina creativa que li hem sumat no tracta d’inventar res de nou ni trencar amb allò que teníem fins ara; només busca reinterpretar aquests elements que formen el nostre territori, i que el fan ser el que és. Sense mar, no hi hauria Catalunya; i sense muntanya, tampoc.

La reinvenció del plat típic d’arròs a la cassola busca fer un homenatge a aquell àpat que tot català ha provat en algun moment de la seva vida i aportar-li nou rodatge amb una variació senzilla, però efectiva. Sempre, però, mantenint-se fidel al seu origen i a allò que el fa ser el que és. Al cap i a la fi, la tradició és important mantenir-la i honrar-la, però també és bon senyal que, part d’ella, evolucioni i s’adapti a les noves èpoques.

Mar o muntanya: el gran dilema unificat

L’estil de cuina mar i muntanya unifica el territori, la cultura i la tradició en plats meravellosos

Mar o muntanya? És una pregunta clàssica que la gent acostuma a fer quan està coneixent a algú, per saber el seu gust personal, les seves referències, el seu caràcter… I en general, tot i ser una pregunta tan neutral i tan simple reflexa la divisió general en la societat, ja que a cada lloc pots trobar avantatges i inconvenients. I com se sol dir, per gustos colors. Ara bé, quan es tracta de cuina catalana, pot aparèixer la màgia i ser una referència simbòlica del territori.

En el moment on els conceptes de mar i muntanya es parlen en termes culinaris i s’unifiquen poden ajuntar gustos de tothom. Pot ser utòpic però… a qui no li agrada una paella? Del que sigui. És una categoria de cuina tradicional catalana, especialment de la Costa Brava, que combina ingredients de terra i mar, com pollastre amb llagosta o escamarlans. A Catalunya, la tria entre vacances de mar o muntanya és un gran debat tradicional, amb exemples com Palamós (mar) o el Ripollès (muntanya). Més enllà de la cuina, representa la diversitat del paisatge català, celebrat sovint en festivals gastronòmics. Aquest estil de cuina, que requereix aproximadament una hora i mitja de cocció, barreja sabors i textures, creant una tradició reconeguda pel seu confort i qualitat.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Restaurant El Roser2 (@elroser2)

Probablement hi ha gent que quan arriba a Catalunya encara se sorprèn en veure a la carta d’un restaurant diverses propostes de carn i peix al mateix plat, o una paella amb ambdós ingredients. Unir els fruits del mar amb els de la terra, el peix, el marisc o les algues amb tota mena de carns, i bolets, és una característica que aporta una varietat nova de gustos des de fa força temps. De la riquesa paisatgística, d’aquests contrastos, en va sortir una cuina que aprofita el millor de cada lloc.

Es diu que no hi ha millor gastronomia que l’espanyola o catalana, i no és per a menys. Les receptes que s’han elaborat i són pròpies del país són de les millors, i es gaudeixen encara més quan en som conscients. Una altra de les característiques és que els dos ingredients no es cuinen per separat i s’ajunten a l’hora de servir-los, sinó que es cuinen junts, i a més, s’acaben de lligar amb una bona picada, una altra definició de la cuina catalana.

De fet, hi ha diversos restaurants que han apropiat aquesta manera i forma de fer. La mateixa cuina de Ferran Adrià, instal·lat al cor de l’Empordà, amb el seu restaurant el Bulli, beu d’aquesta tradició i n’és un exemple. Marca profundament els seus primers passos i sorprèn amb combinacions per alguns agosarades però plenament vigents aquí, i que li van servir per evolucionar cap a l’avantguarda. Concretament, aquesta tradició està tan arrelada que quan Josep Pla va voler escriure un llibre sobre la cuina catalana, el va titular “Llagosta i pollastre”.

 

En les fondes més tradicionals no hi falta mai un arròs mixt de carn i marisc, ni unes mandonguilles amb sípia, ni uns calamars farcits de carn o escamarlans, popularització del tradicional pollastre amb llagosta, molt comú a la Costa Brava, segons explicava Pla, quan el més car era el pollastre i els pescadors, en dies especials, l’allargaven amb allò que tenien més a mà, que era la llagosta.

Gràcies en bona part a l’escola d’Adrià, el mar i muntanya s’ha escampat per tot el món de l’alta gastronomia i no hi ha xef destacat que no en tingui algun exemple a la seva carta. Vieires amb ceps i botifarra negra; sepionetes amb rossinyols; cigrons amb gambes de Palamós; calamarsets amb botifarra negra; jarret de cabrit lletó amb coliflor, caviar, sardina fumada i formatge; capipota amb ortiga de mar; roger amb papada; arròs de capipota amb anguila; bacallà amb botifarra de perol… són alguns exemples de plats de mar i muntanya.

A més, existeix El Festival Mar i Muntanya, que precisament honra aquesta particularitat de la cuina catalana. Aquesta iniciativa recorre tots els indrets de Catalunya, unint terres de mar i muntanya, nord i sud, per descobrir connexions, productes i en, definitiva, allò que ens defineix com a cultura: la gastronomia.

I queda més que clar que quan es tracta de barrejar la gastronomia i la cultura, la tradició segueix sent més viva que mai. I tot i que sembli mentida, si encara segueix funcionant és gràcies a la societat, ja que les aportacions a la cultura per part de l’estat i del poder sempre són nul·les, quan en realitat, és el més important.

Diversitat i paisatge en una copa catalana

La fortuna dels vins a Catalunya

Els vins catalans són el reflex d’una geografia rica, diversa i única. Des de la Costa Brava fins les terres de l’Ebre, cada regió aporta un caràcter especial i diferent al seu raïm. El nostre terrritori compta amb una tradició mil·lenària que ha sabut adaptar-se als nous temps sense perdre la seva essència. En aquest article, farem un recorregut per les principals Denominacions d’Origen per entendre per què els vins de Catalunya tenen tant de prestigi internacional.

La influència del clima en els vins de Catalunya

El clima mediterrani és el gran aliat de la vinya catalana. No obstant això, la diversitat de microclimes fa que els vins de Catalunya siguin molt heterogenis. A l’Empordà, la tramuntana aporta una frescor i una salabror especials als blancs. Al Priorat, la duresa de la pissarra i la poca pluja produeixen negres d’una concentració excepcional. Aquesta varietat permet que cada plat trobi el seu maridatge perfecte dins del nostre territori.

DO Empordà: Vins amb el caràcter del vent

L’Empordà és una de les zones amb més personalitat. Els vins de Catalunya procedents d’aquesta zona estan marcats per la proximitat al mar i la força de la Tramuntana. Destaquen especialment els seus vins de Garnatxa, tant blancs com negres. També és coneguda per la seva Garnatxa de l’Empordà, un vi dolç ideal per acompanyar els postres tradicionals com els bunyols de vent.

DO Penedès: El cor de la innovació vitivinícola

Si pensem en el motor dels vins de Catalunya, hem de parlar del Penedès. Aquesta regió és pionera en la introducció de noves tècniques i varietats. El Xarel·lo és la varietat reina, donant lloc a blancs frescos però amb cos. A més de ser la seu històrica del Cava, el Penedès aposta ara per vins tranquils d’altíssima qualitat. Que sigui a prop de Barcelona el fa un destí ideal per a l’enoturisme de proximitat.

DO Priorat i DO Montsant: L’excel·lència de la regió

A la província de Tarragona trobem dos dels grans referents dels vins de Catalunya. El Priorat és famós arreu del món pels seus negres potents i minerals fets en terrasses verticals. Per la seva banda, la DO Montsant ofereix vins amb una relació qualitat-preu immillorable, sovint més accessibles però amb la mateixa identitat tarragonina. Les dues zones han rescatat varietats autòctones com la Carinyena, posant-les al centre de la seva producció.

La importància de triar vins de Catalunya

Consumir vins de Catalunya és una decisió amb un impacte positiu clar. D’una banda, estem gaudint de productes de quilòmetre zero, reduint la petjada de carboni. De l’altra, estem protegint el paisatge de vinyes que defineix la nostra identitat visual. Un país sense vinyes seria més pobre culturalment. Per això, des de Catalunya al Plat, sempre recomanem demanar la carta de vins locals als restaurants.

Vins de Catalunya: El futur és ecològic i biodinàmic

El sector dels vins de Catalunya es mou cap a una producció molt més neta. Cada cop hi ha més cellers que aposten per l’agricultura ecològica i biodinàmica. Aquest respecte pel cicle de la natura es percep directament en la qualitat del producte final. Google premia l’ús de termes relacionats amb la qualitat i el medi ambient. Els consumidors busquen cada vegada més aquesta essència en el que compren.

Com complementar els vins de Catalunya amb la cuina contemporània 

La versatilitat dels vins de Catalunya permet maridatges molt arriscats i d’èxit. Un blanc de garnatxa pot acompanyar perfectament un plat de carn blanca o un peix gras. Per altra banda, els vins negres de criança són ideals per a guisats potents. 

L’enoturisme com a motor dels vins de Catalunya

Visitar els cellers on neixen els vins de Catalunya és una experiència única. L’enoturisme permet conèixer de primera mà les persones que cuiden les vinyes. Molts cellers ofereixen tasts guiats que milloren la visibilitat del territori. És una oportunitat d’or per descubrir què ofereixen al món. 

Descobreix els teus vins de Catalunya

Explorar els vins de Catalunya és un viatge sensorial sense fi. Cada ampolla conté una part de la nostra història i el saber fer dels nostres viticultors. T’animem a participar en tastos i visites a cellers per conèixer de prop aquest món fascinant. Pots trobar més recomanacions a la nostra secció de “Prestigi”. Per aprofundir en la cultura del vi, pots consultar el portal Incavi de la Generalitat. Inici. Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI).

Salut i bon vi!

Del camp a la taula: la història de Mooma i la seva aposta pel producte de proximitat

Al cor de l’Empordà, una família dedicada des de fa tres generacions al cultiu de la poma va decidir fer un pas més: transformar la seva pròpia collita en la primera sidra catalana. Així va néixer Mooma (Montgrí + Poma), un projecte que uneix territori, innovació i producte de proximitat en una beguda fresca, natural i de circuit curt.

Hi ha projectes que neixen d’una idea. I n’hi ha d’altres que neixen de la terra. Mooma forma part d’aquest segon grup. 

El naixement d’un negoci basat en un projecte agrícola

Mooma sorgeix en mans de la tercera generació d’una família dedicada al cultiu de pomes a l’Empordà. Abans que existís cap etiqueta, cap ampolla o cap marca, ja existien els camps, les pomeres i el coneixement transmès d’avis a pares i de pares a fills. “La poma no és només un cultiu, és una forma de vida marcada pel ritme de les estacions, la climatologia i el respecte pel territori”, revela la família.

Amb el pas dels anys, la segona generació va consolidar el projecte agrícola, adaptant-se a les exigències del mercat i perfeccionant les tècniques de producció. Però sempre amb un element constant: el vincle amb la terra empordanesa. Va ser la tercera generació qui es va plantejar una pregunta clau: i si, anem més enllà i, a més de cultivar, transformem la poma?

La creació i els inicis de la 1a sidra catalana

Després de quatre anys de recerca, de proves i d’aprenentatge, l’any 2016 es va comercialitzar Mooma, un nom que fusiona dos elements centrals del projecte: la terra, el Montgrí, i el producte de proximitat, la poma. D’aquesta unió en va sorgir la que es defineix com la primera sidra catalana.

La voluntat no era simplement elaborar una beguda, sinó crear un producte que reflectís el territori. Aquest pas va suposar una evolució natural del projecte familiar: passar del camp a l’ampolla sense perdre l’essència. El resultat és una sidra fresca, 100% natural, de circuit curt, baixa en alcohol i amb un perfil saludable. Es tracta d’una sidra de tipus USA, adaptada a les característiques de l’entorn mediterrani i elaborada íntegrament a partir de pomes pròpies.  

El procés i la qualitat d’aquesta primera sidra catalana comença molt abans de la fermentació. Comença a l’arbre del qual se’n selecciona acuradament cada poma. Cada varietat aporta característiques diferents (dolçor, acidesa, aroma) i la seva combinació depèn de la collida de cada any. Tot seguit, es duu a terme la maceració, la premsa i la fermentació. Al celler el control també és exhaustiu i l’embotellament pot arribar a durar entre 6 i 12 mesos. 

Producció i venda de sucs monovarietals

A banda de la sidra, el projecte inclou sucs monovarietals de poma —Gala, Pink Rosée, Fuji i Granny Smith— que expressen la personalitat de cada varietat. També s’elaboren altres productes com vinagre, confitura i compota, ampliant així les maneres de gaudir de la poma.

El projecte, però, no es limita a la sidra. Amb l’objectiu de donar-li valor al producte propi va portar la família a fer un pas més enllà: crear un espai gastronòmic on la poma i la sidra no fossin només un producte, sinó una experiència. 

Un restaurant que et fa viure l’experiència en 1a persona

Al bell mig de l’Empordà, envoltat de pomeres i amb el massís del Montgrí de fons, Mooma compta amb una sidreria-restaurant que trasllada al plat la mateixa filosofia que defineix la seva beguda: producte de proximitat, qualitat i respecte pel territori.

L’espai combina l’entorn rural amb una proposta gastronòmica basada en cuina mediterrània i ingredients de temporada. La poma i la sidra hi tenen un paper protagonista, siguin integrades en els plats o com a maridatge de la carta. Així, el projecte tanca el cercle: la fruita que es cultiva als camps propers arriba directament a la taula.

El restaurant no només permet degustar els productes elaborats a la finca, sinó també entendre millor el procés que hi ha al darrere. L’experiència es pot completar amb tastos i visites que connecten el client amb l’origen del producte, reforçant la idea de circuit curt i transparència.

La proposta gastronòmica del restaurant aposta per una cuina mediterrània honesta, amb plats pensats per compartir i elaborats amb productes de temporada. Les carns, les verdures i la resta d’ingredients segueixen la mateixa filosofia que defineix la sidra: proximitat, qualitat i respecte pel producte. L’espai està dissenyat perquè el visitant no només hi vagi a menjar, sinó a viure una experiència vinculada al paisatge, amb vista als camps de pomeres que donen sentit a tot el projecte.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Mooma (@mooma)

L’expansió del Mooma: on podem gaudir de l’experiència?

Amb la voluntat d’apropar aquesta experiència a altres territoris, el projecte ha crescut més enllà de l’Empordà. Mooma ha obert un local a la Cerdanya, ampliant la seva proposta gastronòmica a un entorn de muntanya i mantenint la mateixa aposta pel producte de proximitat i la sidra com a element central. Més recentment, també ha obert un nou establiment a Platja d’Aro, portant el concepte de sidreria-restaurant a la Costa Brava. Aquesta expansió permet que l’essència del projecte —del camp a la taula— es pugui viure en diferents punts del territori, consolidant Mooma no només com una marca de sidra, sinó com una proposta gastronòmica amb identitat pròpia.

Per què encara val la pena anar al mercat?

Tot i que els mercats semblin una cosa del passat encara els hi queden coses a dir. I en els pobles de l’interior de Catalunya mantenen la seva rellevància i el paper clau de mantenir les expectatives dels seus clients. Tot i l’alta competitivitat dels grans supermercats, aquests es queden enrere en molts dels valors tradicionals del mercat. Aquests són alguns dels molts avantatges dels productes venuts com es porta fent tota la vida.

Abans de començar tenim un article al web  que explica la situació d’un dels mercats més importants de Barcelona, el Mercat de l’Albaceria. El mercat de l’Abaceria: gentrificació o necessitat? – Catalunya al Plat.

Ara sí, per començar, el gènere és molt més fresc que el de les grans companyies. Això implica, en la gran majoria de casos, una major qualitat dels aliments. En contrast amb l’objectiu dels enormes establiments, que prioritzen la venda en massa. Aquesta qualitat també es veu reflectida en el temps que triguen els productes en fer-se malbé. Aquí tenim un video explicatori del canal de Mercats de Barcelona que representa a la perfecció el que volem expressar: 

A més, el preu que es paga als mercats és més just. El cost del menjar als supermercats inclou tot un procés automàtic pel que passen els productes. Transport, envasament, conservació, etc. En canvi al mercat el producte ve directe del camp. Els pagesos reben uns pocs cèntims per quilo en les seves collites, amb una compra directa això s’evita. S’aconsegueix un procés molt més natural i real, amb un benefici comú.

Aquest últim argument va relacionat amb la proximitat tant dels aliments com la dels venedors. La majoria de les vegades els productes no es transporten durant llargues distàncies. Principalment, del lloc d’origen fins el mercat. Per tant aquests donen més sensació de pertinença i immediatesa.

A més el tracte que es rep dels venedors és molt proper i s’afegeix un aspecte social que no té un supermercat qualsevol. Els mercats creen un espai no només de comerç sino que també de connexió. Especialment perquè els mercaders son de tota la vida i expliquen coses que no s’aprenen enlloc. 

Ja que Barcelona  és la Capital Mundial de l’Arquitectura 2026 és el moment perfecte per explorar els mercats de la ciutat. Us proposem un post sobre el mercat més antic de Barcelona, el Mercat de San Josep, també conegut com el mercat de La Boqueria.

Com a resultat, plats molt més autèntics i plens de sabor. Amb un toc personal de la terra. Amb aliments naturals sense processar. Afavorint el comerç local i la producció de productes als territoris propis. I de pas pots tornar a casa amb més d’un secret, de la cuina o fins i tot d’algú que coneixes!

També us deixem un mapa amb els tots els mercats de Barcelona.

100 plats indispensables per la cuina catalana de Jaume Fàbrega i Colom

Si vols aprendre sobre la gastronomia catalana i submergir-te en un gran recull de receptes, 100 plats indispensables per la cuina catalana de Jaume Fàbrega i Colom , és el teu llibre.

100 plats indispensables per la cuina catalana de Jaume Fàbrega i Colom és un receptari que recull 100 receptes tradicionals i modernitzades considerades indispensables de la gastronomia catalana.

Aquest llibre no només conté receptes sinó que ajuda a entendre la cuina catalana a partir de pinzellades culturals entre les seves pàgines. D’aquesta manera, aquell que llegeix el llibre aprèn a cuinar plats catalans tradicionals i alhora aprèn una mica sobre la cultura catalana. L’autor, Jaume Fàbrega i Colom, és un escriptor i especialista en cuina catalana i mediterrània considerat el primer autor gastronòmic de Catalunya amb més de seixanta publicacions.

En aquest llibre plasma les receptes de forma clara i adaptada a la modernitat. Receptes que representen tant la cuina de les àvies com la cuina de restaurants contemporanis, mostrant l’evolució de la gastronomia catalana. Els lectors poden trobar receptes que coneixen les famílies catalanes, però adaptades a la modernitat, d’aquesta manera tothom se sent representat i és capaç de reproduir els plats. El fet que l’autor hagi escollit els plats més tradicionals i essencials de la cuina catalana, permet que els lectors no només aprenguin a cuinar plats tradicionals catalans, a partir de receptes redactades per un dels autors astronòmics millors considerats de Catalunya, sinó que permet als usuaris del receptari entendre identitat culinària i a la vegada, cultural, del territori, ja que la gastronomia, és una branca molt forta de la terra catalana.

Les 100 receptes estan dividides en seccions perquè el lector les pugui consultar de manera clara i ordenada com ara “salses i bases”, “entrants, amanides i guarnicions” i “olles, escudelles i sopes”, entre moltes altres seccions que es poden visualitzar a l’índex i que permeten entendre que tot plat té la seva importància dintre de la gastronomia catalana. 100 plats indispensables per la cuina catalana, un llibre destinat a totes les generacions, a catalans i no catalans, estimats dels plats més dolços i més salats; destinat a qualcú que vol aprendre sobre la cuina catalana i que no pot esperar a tastar-la.

La cuina mediterrània de Carme Ruscalleda

Un recorregut per la cuina mediterrània des de la mirada d’una de les xefs catalanes més reconegudes internacionalment, centrant-se en l’ús dels productes locals i la combinació equilibrada entre el més tradicional, la innovació i la creativitat.

La cocina Mediterránea de Carme Ruscalleda és un llibre de cuina publicat per Carme Ruscalleda i Serra l’any 2007 pel segell Salsa Books. L’obra, de 224 pàgines, recull receptes i reflexions que volen compartir l’experiència professional de la xef i la seva manera d’entendre la cuina mediterrània. El volum presenta plats pensats per a persones amb curiositat culinària que busquen preparar receptes saboroses, equilibrades i adaptables a la cuina domèstica.

Carme Ruscalleda, nascuda a Sant Pol de Mar (Barcelona, 1952) és una de les cuineres catalanes amb més projecció internacional. Al llarg de la seva trajectòria ha estat reconeguda amb diverses estrelles Michelin gràcies a la feina desenvolupada en restaurants com Sant Pau, convertit en un referent de la gastronomia contemporània.

Aquest llibre no es planteja com un receptari tradicional. Tal com s’indica en la seva presentació, Ruscalleda hi comparteix “el fruit de la seva experiència i del seu treball”, amb propostes culinàries adaptades al ritme de vida actual: plats moderns, saludables i relativament ràpids d’elaborar, però sempre vinculats a la tradició mediterrània. Les explicacions busquen fer la cuina entenedora i accessible, amb indicacions clares que permeten reproduir les receptes amb seguretat.

A través de les seves pàgines, el llibre convida a explorar sabors mediterranis autèntics a partir d’ingredients frescos i de qualitat. Es posa especial èmfasi en l’ús de productes de proximitat i de temporada, elements centrals en la filosofia culinària de Ruscalleda. Aquest enfocament reflecteix una manera de cuinar que combina el plaer gastronòmic amb una alimentació equilibrada, característica de la cultura mediterrània.

L’obra també mostra la capacitat de la xef per reinterpretar plats arrelats a la tradició sense perdre’n l’essència. Mitjançant noves formes de presentació i combinacions d’ingredients, Ruscalleda demostra com la innovació pot conviure amb el respecte pels sabors de sempre. El llibre ha esdevingut una mostra de com la cuina mediterrània pot evolucionar amb creativitat, mantenint la seva identitat culinària.

Què es necessita per una bona calçotada?

Arriba l’època en què els catalans poden menjar un dels seus plats més típics, els calçots. Poden existir botifarres i croquetes de calçots, però res no es pot comparar amb el sabor d’una autèntica calçotada amb la seva salsa de calçots. A continuació, t’expliquem quins són els passos que has de seguir per fer una bona calçotada catalana.

Entre febrer i març, les fruiteries s’omplen d’aquestes espècies de cebes tendres allargades tan característiques. El primer que cal fer, si vols organitzar una calçotada amb els teus amics, és trobar un lloc on fer-la,  ja sigui en un restaurant o en espai amb barbacoa. Si esculls la segona opció, podràs viure una calçotada més autèntica.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida por Sara Postcard (@sarapostcard)

D’una banda, cal preparar el foc. És important fer unes bones brases perquè els calçots es cuinin correctament. D’altra banda, cal preparar els calçots. Hi ha qui els treu una primera capa abans de posar-los al foc, tot i que d’altres no fan aquest pas. Quan les brases estan apunt i els calçots ja són a la graella, es col·loquen directament sobre el foc. S’ha d’anar amb compte que no es cremin massa, tot i que la part exterior ha de quedar ben torrada. Un cop cuits, s’emboliquen amb paper de diari perquè conservin la calor.

El segon pas important és preparar la salsa de calçots. La recepta tradicional es basa a sofregir tomàquet i alls. Després, això s’ajunta amb una picada de pa, que també sol tenir fruits secs, com les ametlles o les avellanes, i es fica la barreja al forn. Encara que si no vols complicar-te, la pots comprar ja feta, ja que hi ha una gran varietat al mercat.

Per acabar d’arrodonir una calçotada, no pot faltar el segon plat, que normalment consisteix en carn a la brasa. Les més habituals són les botifarres o el xai, ja que són fàcils de cuinar i més assequibles. També ho pots acompanyar amb un bon pa amb tomàquet. Finalment, cal recordar que el més important d’una bona calçotada és la companyia i gaudir d’un dia diferent, fora de la rutina. Ara només queda gaudir del dinar i no tenir por d’embrutar-se, perquè els calçots i la salsa poden ser molt traïdors.

Aquí tens un possible lloc on fer la teva calçotada.

La tradició, la pagesia, i el KM0

En un món globalitzat i hiperconnectat i un mercat capitalista, mantenir els petits comerços perquè puguin seguir amb el seu camí també és una necessitat. Recentment el gremi de la pagesia arreu de Catalunya van tallar l’AP-7 i la C-16 en protesta del gran acord comercial i històric entre la Unió Europea amb Mercosur. La clau del pacte és una gran rebaixa per a la majoria dels aranzels, cosa que facilitarà el lliure comerç de molts productes a una banda i altra de l’Atlàntic. Les associacions agràries alerten que el pacte posa en risc les explotacions locals i per aquest motiu es van manifestar durant un seguit de dies en contra aquest contracte i per mostrar el seu desacord.

Tot i l’acord, el Conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig va anunciar unes polítiques per minimitzar els efectes de l’acord del Mercosur, com clàusules mirall (que els productes exteriors compleixin la mateixa normativa que els locals), control de fronteres, clàusules de salvaguarda, etc. També apuntava a continuar treballant per aconseguir una PAC amb els diners necessaris i que respongui a les necessitats de l’agricultor professional.

El risc que comporta aquest acord se situa en el debat central sobre el producte de Km0. Si cada cop s’importa més menjar de fora, els pagesos veuen en risc el seu mercat català (que és on poden arribar) i es manifesten tallant tot el trànsit. Uns fets que també tenen conseqüències en tota la població catalana.

A partir d’aquest acord es poden generar tensions per a la cuina catalana, sobretot per la competència de productes agroalimentaris importats a menor cost i amb economies d’escala. Aquesta diferència pot pressionar preus, reduir rendibilitat i afeblir productors locals clau per a receptes tradicionals. També existeix el risc de disminuir la biodiversitat agrària, afectar la qualitat percebuda i desconnectar la gastronomia del territori. Però el més important és la possibilitat que acabi afectant la identitat cultural, sostenibilitat i relleu generacional del sector culinari català.